I si te’n vas?

12.9.2013

 

Aquestes darreres setmanes no et negaré que he tingut alguna fiblada d’aquelles que la majoria de mares segur que han tingut un moment o altre: la de “i si te’n vas?”. Quan gestava la teva germana vaig fer un post que es titulavaNo vull que marxis”. Perquè un cop us sé aquí dins, no, no vull que us n’aneu. Aquesta vegada, però, ha estat una mica diferent, perquè malgrat el desig intens de què et quedis sempre aquí amb nosaltres, hi havia també un punt de calma, permetent que les coses vagin com hagin d’anar. Com si alguna part meva alhora et digués “permeto que facis el que has vingut a fer, i si dins meu no pots créixer, permeto que te’n vagis si ho necessites”.

 

Això no vol dir, en absolut, que no hi hagi un punt d’inquietud i que no m’entristeixi horrors si això acaba passant en aquestes setmanes encara delicades. Però hi ha aquest sentiment de confiança i de llibertat: confio en què tu podràs saber si el niu és prou sòlid com per quedar-te, si hi pots créixer segur, i et dono la llibertat d’anar-te’n si és que ho has de fer.

 

Ni amb la Laia ni ara amb tu hem esperat tres mesos a anunciar la vostra arribada. Al contrari, ho hem dit molt d’hora a família i amics, i només un temps més tard a la resta d’entorn. No ens ha espantat mai pensar que potser ens precipitàvem. I ho hem fet així per dos motius: el primer és que no volíem contenir l’alegria sinó compartir-la amb els que estimem. I dir-ho és això, compartir alegria, abraçades, somriures i un llarg etcètera de coses bones. I en segon lloc, perquè en cas que tot anés malament i acabéssim perdent-vos, necessitaríem tot el suport possible. Per tant, si amics, família i entorn saben pel que estem passant, segur que ens sentirem més acompanyats en uns moments difícils.

 

El teu pare està segur que no te n’aniràs. Quan alguna vegada li he dit “no vull que marxi” ell em contesta amb aquella contundència que a mi em fa respirar alleugerida “com vols que se’n vagi amb lo bé que està aquí dins. Ha vingut per quedar-se”. I la seva seguretat a mi em dóna força.

 

Aleshores intento respirar aquell bri de por que ha vingut a mi com de passada i la deixo anar. Em torno a connectar a tu i et torno a dir, per enèssima vegada, que t’estimo infinit. Que sóc feliç que siguis aquí, que em sento afortunada i agraïda i que pots créixer tranquil, que no tinc pressa de res, si sé que estàs bé.

 

A la vida no pots dir mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè fins que no t’hi trobes, no saps gaire què acabaràs fent. Fa uns mesos amb el teu pare vam dir: “quan tinguem un altre fill ens esperarem un temps abans de dir-li-ho a la Laia”. Però un bon dia vaig saber que estava embarassada i ho vam fer tot al revés de com havíem dit. Em va sorprendre aquest canvi radical. Perquè els dies que intuïa que n’estava, aquell secret era només meu i del teu pare, i alhora,… no podia esperar el dia en què la Laia ho sabés. Sentia que era un tema molt important i que l’afecta, que “havia” de saber-ho. Em feia mal el cor només d’imaginar que ella es pogués adonar de tot i no per nosaltres. O que sentís converses al vol, o que veiés com creix la panxa (perquè m’ha crescut de seguida!), que pensés que li estàvem amagant alguna cosa…

 

Així és que un dia, amb el teu pare, quan la Laia dormia li vaig dir “Sento que la Laia ha de ser la primera a saber-ho. Què en penses?” I ell hi va estar absolutament d’acord. Al cap i a la fi, som una família i a ella, la teva arribada, l’afecta exactament igual o més, que a mi i al teu pare (qui sap!). Així és que vam canviar de plans, perquè una cosa és pensar les coses, mentalitzar-les, intentar imaginar-te-les, i una altra de molt diferent és viure-les. Jo, quan visc una situació, també la sento, i el que sento em fa actuar d’una manera o d’una altra. Sentia que ho havia de saber i aviat. Sentia que volia convertir aquell secret de dos, en un secret de tres.

 

I va ser un moment que mai oblidaré. Mai. Però la reacció de la Laia a la teva arribada durant aquestes setmanes, te l’explico un altre dia.

 

T’estimo.

 

La teva mare.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.