La foto a Facebook

És diumenge. Us heu llevat tots junts i fa bon dia. Teniu ganes de fer alguna cosa especial i decidiu anar a la platja. Els nens criden “sí, platja!” i us poseu en marxa. Però quan tens fills, des que decideixes fer una cosa fins que la fas poden passar, com a mínim 2 hores. Perquè abans de sortir de casa us dutxeu, us vestiu, esmorzeu tots amb la calma i comenceu a preparar les coses per marxar, que no són poques: el patinet per córrer pel passeig marítim, el frisby per jugar a la platja, alguna cosa de menjar durant el viatge, bolquers, tovalloletes,etc.

Finalment pugeu al cotxe: tots contents, aneu a la platja. Trajecte d’una hora més o menys fàcil, i ja hi sou. Però clar, ja són les 13h. Fa un dia espectacular, tant, que els nens es treuen pantalons i mitjons i ja tenen els peus a l’aigua. És gener i no havíeu previst mullar-vos, o sigui que no heu agafat ni tovallola ni roba de recanvi, error. Però no passa res perquè esteu contents. Feu castells de sorra, jugueu amb l’aigua i feu aquella foto fantàstica que puges a Facebook amb la frase de “magnífic dia de platja en família”.

Us ho passeu tan bé que el temps us ha passat volant i de sobte us dieu “buf, anem a dinar que aquests tindran gana de seguida”. Però clar, primer cal netejar peus, cames, mans… de sorra i la dutxa no funciona. “No vull sorra!” crida un agobiat perquè s’ha de posar els mitjons i la sorra no acaba de desaparèixer. Aneu a una font, agafeu aigua amb la galleda petita de jugar i netegeu peus. Eixugueu amb un mocador de paper i finalment ja torneu a estar vestits i a punt per trobar restaurant.

Però ja és massa tard. Mentre protesten perquè no volen caminar més, diuen que tenen gana i sed i tu, que et semblava que havies agafat de tot de casa, t’has deixat l’ampolla d’aigua, i el menjar del trajecte ha quedat al cotxe. Molt bé. Respirem.

Tots els restaurants plens. Us comenceu a posar de mal humor. “Un moment, de seguida dinarem” però ells no entenen ni “un moment” ni “de seguida” i ja mig ploren pel carrer mentre t’enfades amb tu mateixa per no haver marxat abans de la platja. “No n’aprendrem mai?” diu ell, que pensa exactament el mateix que tu fa estona…

Entreu al primer restaurant que hi ha lloc i és horrible. No hi ha trona i hi fa una calor de mil dimonis, però és igual. Respireu. El gran plora que té sed. Dius el cambrer que et porti aigua de seguida i veu, en els teus ulls, la paraula “URGENT”. Dineu amb cara de pocs amics perquè no era això el que volíeu. Havíeu imaginat un bon dinar en una terrasseta davant del mar on els nens poguessin jugar una mica abans que portessin el menjar. I esteu entaforats en un soterrani d’un restaurant de mala mort.

Respireu i no demaneu ni postres per marxar com més aviat millor. Ja torneu a ser al carrer i sembla que ara tot agafarà un altre aire. Volen tornar a la platja, diuen. I ho feu. El petit, que està una mica cansat ja, comença a destrossar tots els castells de sorra que fa el gran. El gran s’enfada, el petit no entén res. Decidiu deixar-ho córrer i anar a comprar un gelat però abans cal repetir la pesada operació “traiem sorra i calcem”.

Compreu els gelats esperant que el sucre endolceixi una mica aquest dia que ha començat a torçar-se fa estona. El passeig marítim està com un ou i pareu a un banc a menjar els gelats amb calma. Com que el gran no vol deixar anar el patinet en un mal moviment el gelat va a terra. Frustració màxim i impotència que ho tradueix en plors i crits de què en vol un altre. Entens els motius però les formes són tan passades de voltes que acabes acceptant que avui el dia no és el que esperaves. Aborteu missió: torneu a casa.

Plors fins al cotxe i vosaltres només teniu ganes de què sigui demà i aquest dia tan poc idílic s’acabi. En el trajecte de tornada a casa s’adormen i podeu descansar una estona i enfadar-vos amb vosaltres mateixos de totes les males decisions del dia: anar a la platja massa tard, no tenir restaurant reservat, no portar aigua a sobre, ni tovallola, ni roba de recanvi… assegureu recordar-ho perquè no torni a passar malgrat que sabeu que algun altre dia tornareu a tenir la guàrdia baixa i tornarà a passar. C’est la vie, que diuen en francès.

Arribeu a casa i feu banyeres per treure, per fi, la sorra. Sopeu, i quan toca anar a dormir resulta que com que han fet migdiada al cotxe ningú té son. Tu et quedes sense moment de relax en parella, sense pel.lícula (avui en feien una que volies veure) i sense sofà i manta. Toca respirar de nou i acceptar que res ha estat com volies perquè segurament anar a la plajta l’endemà de tenir un sopar i anar a dormir tard tots 4 no ha estat una bona idea. Com que no vols entrar en la culpa mires el mòbil per repassar les xarxes socials i evadir-te un moment. Facebook et diu que han fet comentaris a la teva foto que ja, per cert, no recordaves que havies penjat. “Uau, quina enveja, quin dia més preciós deveu haver passat família! Me n’alegro guapos”, comenta la teva amiga i per dins et dius que demà li enviaràs un whatsup per dir-li que no es cregui les fotos que veu a la xarxa!

A vegades els dies van com una seda i a vegades va tot del revés. No passa res. Així és la vida. 🙂

PD: No tragueu conclusions precipitades de les fotos de Facebook, Instagram, etc. Només són fotos. 😉

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats