Coraza

La perpetuació de l’amor

Des que tenim a la Laia hi ha una cosa que em deixa absolutament perplexa i és la gent que és incapaç de somriure-li o dir-li qualsevol cosa quan ella els ha dit hola, ja sigui de paraula (ara), ja sigui amb la mà (quan encara no parlava), els ha somrigut o els ha demanat interactuar.

No és que m’ofengui perquè no li fan cas, no m’ho prenc com algo personal, només faltaria! És, simplement, que em sorprèn moltíssim. Recordo molt bé un dia que, fa mesos, i a dalt de l’autobús, la Laia va fer totes les monades hagudes i per haver a una dona d’uns 40 anys que hi havia asseguda al seient d’una mica més enllà.

La Laia tenia ganes que li digués coses i no parava de somriure-li, però no hi va haver manera, aquella dona no va dir res, no va fer res. La mirava, sí, però era com si res del que la Laia pogués fer acabés de traspassar aquella cuirassa enorme que duia sota la roba. Evidentment, jo no vaig intervenir i només vaig intentar distreure la meva filla perquè ja vaig veure que els seus esforços serien inútils.

Aquella dona em va fer molta pena. Em vaig preguntar què li deuria haver passat al llarg de la vida per sentir tanta poca empatia amb un bebè, per ni tan sols dibuixar un somriure, per ni tan sols poder ser educada amb algú que la saludava.

La seva armadura no deixava que el que desprenia la Laia (amor, alegria, felicitat) entrés ni pels seus ulls, ni orelles, ni pell, ni cor. Era trist veure-la així i vaig pensar que segurament hauria degut ser una nena petita que va rebre molt poca empatia i per descomptat, d’amor, ara, no li’n sobrava.

Més tard vaig pensar que cada vegada em trobo amb més gent així, que és incapaç d’empatitzar amb els nens petits, i que cada vegada hi ha més hotels, cases d’agroturisme o restaurants que es declaren “no amics dels nens”. Vaja, que allà els nens fan nosa. I em pregunto què passaria si un restaurant no deixés entrar a les dones, o que un hotel no permetés l’entrada a persones velles. Hi hauria un escàndol i tothom es posaria les mans al cap. Però amb això dels nens, hi ha gent a qui fins i tot li fa gràcia i pensa: “clar, com que fan tan soroll i són tan moguts… així poden estar tranquils”.

Jo ho trobo una falta de respecte absoluta, i gairebé més que indignar-me, m’entristeix. Em sap greu que tan sovint es perdi el respecte pels nens petits, pels bebès, sense tenir-los en compte, sense entendre què els passa, com són.

Tampoc costa tant; si hi tinguéssim un real interès, no seria tan difícil posar-nos a la seva pell perquè nosaltres també hem estat nens petits i bebès. Segur que alguna cosa en recordem, segur! Però entrar-hi en contacte vol dir, a vegades, sentir l’absència, l’enyor, la poca empatia, la mancança, el buit, la culpa, la por… d’un munt de situacions a les quals ningú ens va posar paraules.

I a vegades no tenim ganes de sentir res desagradable, i ens és molt més fàcil riure quan sentim que hi ha un hotel “no amic dels nens” o ignorar un bebè que ens somriu a l’autobús. Perquè en el fons, els bebès ens posen en contacte amb l’amor o amb la manca d’amor i clar, cal estar preparat per sentir tant una cosa com l’altra. Ens posen en contacte amb el nostre bebè interior i amb tot el seu bagatge, que potser no recordem, però que duem imprès a cada cèl·lula nostra, de la maneta gairebé del nostre ADN.

L’altre dia vaig sentir algú que preguntava a un home, pare d’un bebè: “Què és per tu la paternitat” i després de pensar uns instants va dir una frase que em va semblar sublim i que em va arribar al lloc més profund de la meva ànima: “La perpetuació de l’amor”. És just això, amor que neix i amor que es propaga, una vegada, i una altra, i una altra.

De nosaltres cap als fills, dels nostres fills als seus, d’aquests als seus i així anar filant amb fil transparent, la Història, amb l’amor, amb el vincle, que s’escampa i que s’expandeix més enllà de nosaltres.

M’agrada pensar que és això el que passa o si més no, que és el que m’agradaria que passés amb cada nou bebè i amb cada nou pare i mare. Perpetuar l’amor. Tan de bo que aquest AMOR algun dia pugui travessar totes les cuirasses.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats