Les tres

26.11.2013

Estimades Laia i Lua,

Avui m’és impossible no escriure-us a totes dues. Avui m’he adonat amb més força que mai fins a quin punt us estimo. Tu Laia estàs malalta. Res greu, però tens tos i febre i ja saps que veure’t malalta no m’ha agradat mai. Tu Lua ets dins la meva panxa, creixent i acompanyant-me mentre cuido la teva germana. Estem juntes, les tres. Aquesta nit passada no hem dormit gens bé i tot plegat fa que estigui més tova. Amb ganes de plorar i amb ganes d’escriure-us.

Per dir-vos que us estimo tant que a vegades, quan o una o l’altra no esteu bé, fins i tot fa mal. Per sort a tu Lua encara no t’he vist malalta però sé que un dia passarà i n’estaràs, (encara que sigui amb un simple refredat), perquè tots els nens se n’hi posen i sí, tots els pares patim. Més o menys, depèn del que tingueu, de com ho portem, de com us veiem… Però patim. Suposo que en part, és inevitable.

I avui, mentre acompanyàvem a la Laia en la seva malaltia, t’he sentit a tu Lua tan present amb nosaltres que he pensat “ara en tinc dues i de la mateixa manera que l’amor es multiplica i s’expandeix, també augmenta el dolor quan una de les dues no estigui bé”. Perquè us estimo més enllà de mi, més enllà de tot.

Avui ha estat, potser, el primer dia que he sentit la força de totes tres, de nosaltres tres juntes.

Tu Laia estaves al sofà, al meu costat mig endormiscada i jo aprofitava per enviar un mail amb el portàtil a la falda. De sobte i sense venir a tomb perquè no n’hem parlat mai encara, saltes i em dius “Mama, la Lua naixerà per la teva vulva. Segur, seguríssim” i quan t’he preguntat que com ho sabies m’has dit “m’ho ha dit ella”. Jo he somrigut i no he afegit gran cosa més. Què més podia dir?

He tancat l’ordinador i m’he omplert del goig de la vida, del goig de tenir-vos a les dues al meu costat. Del goig de la vostra presència. D’estimar-vos tant, i de poder-vos gaudir tant quan esteu pletòriques i amb energia, i poder estar al vostre costat quan travesseu la malaltia. Poder-vos acompanyar i poder-vos transmetre fins a quin punt us estimo.

Llegireu això i direu “sí, clar, la mama ens estima”, però no sabreu de veritat de quina manera fins que no gesteu vosaltres els vostres fills. Fins que no els pariu, fins que no els crieu. Llavors sabreu fins a quin punt us estimo. Un dia tindreu un flaix i pensareu “ah… és així com m’estima la mama, exactament així”. I sentireu, de sobte, com el meu amor per vosaltres us arriba al lloc més profund. Ompliu-vos-en, tant com me n’omplo jo cada dia gaudint-vos.