Per que repeteixo?

5.12.2013

Avui explicava a una persona que en el món de la criança dels fills, (i dic “criança” entenent que acaba quan ells ja són moooolt grans), tot són etapes. El que et preocupa ara no et preocupa d’aquí mig any, perquè canvia tot. El teu fill, els processos pels quals passa, canviem nosaltres, tot evoluciona, i arriben sempre coses noves. Nous reptes, nous obstacles, noves il.lusions i també nous mals moments. Tenir certa perspectiva al respecte ajuda a, quan estàs immersa en una etapa difícil, aixamplar la mirada i pensar que passarà, que això no es quedarà per sempre. Diguem que el mal moment no el cura, però hi posa distància i ajuda molt saber que passarà i que vindran coses noves, que així és la vida. Ajuda a acceptar el moment i a estar més present amb el que toca viure intentant aprendre’n el màxim.

Aquesta conversa m’ha arribat un dia especialment difícil perquè puc dir que pràcticament no he dormit gens. La Laia té molta tos, d’aquella irritativa (no de pit), que no para. Cada cinc minuts tossint tota la nit, perquè us en feu una idea. D’aquelles nits llargues, que semblen tretes d’una pel.lícula de terror. Les hores no passaven i tot i que intentàvem calmar-li la tos, incorporar-la, ajudar-la i acompanyar-la, aquella tortura seguia per ella i per tots. És aquella tos molesta però que no implica res més greu. Però emprenya. I als pares no ens agrada veure com la tos emprenya als nostres fills!

Però tot i així, tot i no haver dormit, mentre esmorzàvem amb el meu company hem fet alguna broma de l’estil “donarem la nit per dormida” i coses així. Hem fet veure que havíem dormit de conya, traient ferro a l’assumpte. Hem rigut i hem seguit amb el dia. I al cap de poca estona em trobava parlant del que us deia més amunt, a una persona. De sobte, mentre jo li explicava que això no s’atura mai; que ahir era el “no vull anar a l’escola”, ara és la tos, demà serà no sé quina altra cosa, que és llei de vida i que no passa res… em pregunta “I per què repeteixes?”

La pregunta m’ha xocat perquè no me l’esperava però no he trigat ni un segon a respondre: “Perquè tenir un fill és fantàstic, és el millor de la vida”.

I he estat bona part del dia pensant en tot això, i en com m’agrada tenir fills, en com en gaudeixo malgrat els mals moments. Pensant en què tinc la Lua a la panxa perquè sentia que hi havia algú esperant-nos, algú que volia venir a la nostra família, que no hi érem tots. Pensant que tenir una altra filla és meravellós, pensant que és fantàstic saber que seran germanes, que es tindran l’una a l’altra i que gestaran una nova relació. Com més pensava en tot això menys m’agobiava per no haver dormit aquesta nit.

Perquè és cert, tenir un fill tot sovint no és gens fàcil i cal explorar nous camins desconeguts per aconseguir acompanyar-lo, per aconseguir superar obstacles i barreres que se’ns posen davant. Però és el millor dels aprenentatges, no en tinc cap dubte. Perquè t’obliga a submergir-te en racons de tu mateix que ni tan sols havies somiat. Perquè et fa viure el present amb una intensitat que ja ni recordaves. Perquè dónes i reps tant amor, que és impossible no quedar atrapat en aquesta xarxa materno-filial preciosa que es teixeix dia a dia.

Per tot això repeteixo. Perquè no em fa por, perquè sóc feliç sent mare. Perquè sóc millor persona des que en sóc. Perquè me les estimo i perquè val la pena. Definitivament val molt la pena.