Tenir fills NO és obligatori

10.3.11

Fa molts anys que faig servir aquesta frase i m’encanta. M’agrada dir-la perquè m’agrada deixar-ho clar a tot aquell que, parlant amb mi, s’acaba justificant de no tenir encara fills, o de no haver-ne tingut. Des d’aquí us dic, amb la mà al cor, no cal. No cal que us justifiqueu ni que us sentiu malament perquè… tenir fills, NO és obligatori.

És una obvietat, ho sé, però a vegades sembla que no ho sigui tant. Quantes vegades no hem sentit, les dones, aquella horrorosa frase de “se’t passarà l’arròs!”. Quan me la deien, em venien ganes de dir que a mi, a vegades, també m’agradava ben covat! Sembla que si hem arribat a certa edat, una certa estabilitat econòmica i professional, i a més, resulta que tenim parella (i això ho dic pels dos sexes), ha arribat l’hora de deixar els anticonceptius i entregar-nos a la procreació. Doncs no, per mi, no n’hi ha prou. Si només tenim en compte aquests paràmetres deixem de banda, com sempre, el més important; el cor, el cos, l’ànima. I anem a la recerca d’un fill només guiats per una ment plena de pors i de prejudicis.

Criar un fill no és fàcil i requereix un nivell d’entrega, disponibilitat i amor que no sempre estem disposats a donar. I no passa res, és totalment lícit que en un moment de la nostra vida, o al llarg de tota ella, no en tinguem ganes. Que preferim dedicar-nos a altres coses; posar tot l’esforç a la feina, a l’oci, als amics, a viatjar per tot el món, o a quedar-nos a casa però sense nens. Fantàstic. Només faltaria que a tothom li hagués d’agradar el mateix i hagués de fer les mateixes coses. Repeteixo, no passa res.

Si finalment decidim que sí, que els volem, que els tenim, actuem en conseqüència. Em sap greu adonar-me massa sovint que els fills es van tenir per circumstàncies absolutament alienes al “desig” sincer d’engendrar vida, i aleshores, ens fan nosa o els culpem de no poder fer tal cosa, o d’haver hagut de deixar camins professionals que, qui sap, haurien estat prometedors (o no!). Que sí, clar que els estimem, però qui pogués recuperar la vida d’abans…! I ells, bebès o nens, ens escolten dir frases com aquesta, que mai haurien d’escoltar, o ens senten distants, o enfadats, o poc entregats en el que ells tant necessiten. I en un racó molt profund, inconscient i que no es veu però que hi és, pensen “dec haver fet alguna cosa malament…”. Els encolomem una culpa que no els pertany, justament a ells, que són els que menys culpa en tenen.

Per això no em cansaré mai de dir que tenir fills NO és obligatori i que si no estem disposats a donar amor i entrega a cabassos sense esperar-ne res a canvi, millor que fem alguna altra cosa. D’altra manera, sempre ens sentirem estafats i al final tothom en surt perjudicat; els pares que no han pogut gaudir de res (ni de la vida d’abans, ni de la vida amb fills), i els nens que fins i tot amb 40 anys es pregunten encara, sense obternir-ne mai resposta, “per què mai em vaig sentir realment volgut?”.