Tenir més d’un fill: com gestionar no poder dividir-nos

Tens més d’un fill i un dia t’adones que, a estones, no pots atendre’ls com t’agradaria. No, no pots dividirte. I això et provoca una gran frustració. Com gestionar-la?

La meva filla petita està en aquesta fase en què li apassionen els poders. Vol el poder d’Elsa de Frozen i els de Lady Bug. Vol els poders de les fades i tots els que surten als contes i sovint em pregunta que quin vull jo i ho tinc claríssim encara que ella encara no ho entengui: el poder de dividir-me i estar amb les 2.

La primera vegada que vaig sentir com anhelava aquest poder va ser quan, acabada de néixer, van ingressar a la nostra filla petita a neonatologia. Haver d’estar o amb una o amb l’altra em matava i vaig plorar el que no està escrit. Em feia mal el cos i l’ànima.

Vaig entrar a aquestes sensacions de cop i sense anestèsia però ràpidament em vaig adonar que, tot i que ja no eren tan horribles com aquella primera vegada, seguien succeint situacions en què desitjava profundament poder dividir-me.

Però no: hi ha moltes vegades en què no podem estar amb els fills alhora simplement perquè no podem dividir-nos. O podem ser-hi però no amb la presència que necessiten i voldríem.

Sí, jo vull el poder de la ubiqüitat que el diccionari defineix com “la qualitat d’estar presents a tot arreu al mateix temps”. Sí, ho sé, una il·lusió.

L’altre dia la gran es trobava malament; tenia molta tos i va arribar aquell moment de decidir d’anar al metge. Era tard i la petita tenia son així que per primera vegada en 7 anys i mig no la vaig acompanyar a urgències.

Era lògic i ella mateixa ho va comprendre sense objecció però jo em vaig quedar amb aquella sensació de voler estar als dos llocs. Poder estar al 100% per a cadascuna quan vulguin a la mare. Poder dividir-me i no haver de trobar-ne a faltar a cap.

Que estrany se’mva fer! Però em vaig adonar que en aquests anys de bi-maternitat hi havia hagut un creixement en aquest sentit: he après a gestionar aquesta frustració i avui volia compartir-ho amb tu.

COM GESTIONAR EL NO PODER DIVIDIR-NOS

1. Acceptació

Acceptar des de l’inici que hi haurà situacions en què ens frustrarà molt no poder donar-los als dos, o als 3, el que cada un necessita en aquest precís moment. Acceptar vol dir no sentir-nos males mares per no tenir un poder que és, simplement, impossible d’ostentar.

Acceptar-és no fustigar-nos amb el fuet cada vegada que es produeix una situació així.

Acceptar de cor que també d’aquests moments podem aprendre moltes coses que ens seran molt útils en altres moments. Acceptar-ho és també créixer.

2. Temps

Tenir molt de temps amb els nostres fills, compartir converses, amor, cos, jocs i estar moltes hores amb ells en el nostre dia a dia ens faran més suportables els moments en què no podrem dividir-nos.

3. Confiança

Confiar plenament en les persones que atenguin al que en aquest moment no podem atendre és crucial.

Si no confiem és molt difícil acceptar la situació i quedar-nos tranquils. Si jo no hagués confiat que la meva filla estaria molt ben atesa pel meu marit aquella nit, ho hagués passat fatal. Confiar que qui els cuida arribarà a on nosaltres, en aquest moment, no podem arribar és importantíssim.

4. Exclusivitat

Cercar moments d’exclusivitat amb els nostres dos fills, o tres, farà també més fàcil acceptar que a estones no puguem atendre’ls com voldrien. Els serà més fàcil acceptar que “la mama ara no pot perquè està amb el petit” si ens han tingut abans, si els hem atès, si els hem escoltat, que si no han tingut la sensació que els fèiem cas en tot el dia.

5. Posar paraules

Parlar amb el nostre fill d’aquests moments. Que sentim que a estones, que ens prefereix a nosaltres, no puguem atendre’l i hagi de fer-ho una altra persona. Dir-los que ens encantaria, que l’entenem, que és normal que s’enfadi i es frustri, … i que buscarem altres moments en què puguem fer les coses que li agraden junts.

Verbalitzar el que sentim i donar-li espai perquè ens expliqui com se sent ens ajudarà a tots dos.

6. Confiar-hi

De vegades els creiem molt poc capaços de capejar la situació, d’entendre-la i gestionar-la. Si no confiem que puguin fer-ho, és possible que els transmetem aquesta sensació “no podràs suportar que jo no t’atengui” i efectivament, es sentiran incapaços de suportar-ho.

Si confiem profundament en ells és possible que sentin la nostra confiança i els ajudi a transitar per aquesta situació frustrant de no tenir el que volen, en aquest cas a nosaltres.

7. Incondicionalitat

Que en un moment puntual no puguem estar amb ells no vol dir que no estiguem profundament amb ells en tot moment i en tot.

Que ara no puguem dutxar-los no vol dir que no li donem suport i l’estimem amb tot el nostre cor i en tot moment.

De vegades ens quedem “atrapades” en el sentiment d’abandó “és que sento que l’abandono”, “és que tinc por que se senti abandonat” i no. No abandonem a ningú.

El nostre fill està atès. El nostre fill està bé. Simplement la vida a estones no és tan fàcil com ens agradaria. Res més. I que no estiguem en un determinat moment per al nostre fill no vol dir que no ESTIGUEM AMB ELL en el sentit més ampli.

8. Estem vinculats

De vegades tenim por de perdre’l. De que ens estimi menys perquè ara, pel que sigui, no podem fer el que fèiem abans perquè, per exemple, acabem de tenir un nadó. Bé, si el nostre vincle quedés trencat per això estaríem arreglats! 

El nostre vincle és molt més fort i estem units més enllà d’aquestes anècdotes quotidianes que sí, frustren, però que formen part de la vida. Confia en el vostre vincle invisible però existent.

9. El temps ajuda

A mesura que van creixent, aquest dolor pel fet de no tenir el poder de la ubiqüitat és menys dolorós. Els veiem menys vulnerables i dependents i això ajuda molt, la veritat. Confia que aquests moments durs s’aniran dissipant i cada vegada seran menys.

10. Respira

Respira el que aquesta frustració et fa sentir per dins. Centra’t en el que sents i respira-ho profundament deixant anar i deixant que se’n vagi. Ja saps, les emocions vénen i van. Transita per aquest va i ve des de la serenitat i la calma, i sobretot, sense culpa.

El dia que van anar a urgències, quan li explicava que aniria amb el seu pare li vaig dir: “no hi seré amb tu físicament però hi seré d’una altra manera, ho saps, oi?” I em va dir que sí. Perquè fa molts anys que parlem del fil invisible que ens uneix. Que ens unia abans que estigués al meu ventre i que ens unirà quan jo mori.

Estic amb ella encara que no estiguem juntes i ella està amb mi encara que no estigui físicament al meu costat. Tenir-ho clar ens ajuda moltíssim a les dues a gestionar la nostra absència.

Pots llegir més sobre això en aquest POST. Espero que aquest post t’hagi estat útil. I tu, Com portes això de no poder dividir-te?