tu no

TU NO

6.11.2014

 

El que us explicaré avui no em fa sentir gens orgullosa, és més, em fa certa vergonya i m’agradaria, sincerament, no haver-ho hagut de viure mai. Però les coses són com són i no, a vegades, com voldries.

 

El dia que em vaig enfonsar” em vaig adonar del que m’estava passant. En aquell moment em molestava moltíssim la felicitat aliena. La planta de maternitat, amb un allau de parteres i bebès per tot arreu, em suposava un calvari. Amb la calor que fa dins els hospitals, cada habitació tenia la porta ben oberta i del passadís estant podies veure les mares acabades de parir amb els seus bebès en braços. Rams de flors que arribaven, pares radiants de felicitat, i famílies senceres amb avis, tiets i cosins que estaven de celebració. Per anar al lavabo l’havia de travessar sencer i ho feia amb el cap cot perquè no suportava veure cap d’aquestes escenes.

 

Vaig celebrar que em donessin l’alta per no haver de viure tot això tan de prop, malgrat tot. Aquells dies només em sentia segura dins de les parets de neonatologia. Allà, amb la Lua i amb aquells altres bebès que, d’alguna manera, també m’havia fet meus, també estimava. Els reconeixia el plor, la circumstància del naixement, la cara dels seus pares, sabia si en milloraven les analítiques i si havien fet caca. Aquells no em molestaven, no em molestaven gens. Però quan sortia d’allà, sentir plorar als altres era massa dur. Sentir plorar els que estaven amb les seves mares, dones que recollien les seves coses per anar cap a casa, dones que (algunes) irradiaven felicitat per tots els porus… era superior a mi.

 

Tenia enveja. Una enveja enorme de què estiguessin tots bé a punt d’anar a casa, de què estiguessin junts i nosaltres no. Veure’ls cada cop que sortia de neonats era com un plantar-me a la cara: “TU NO”. I feia mal. Em feia mal no poder ser jo una d’elles i em feia mal, alhora, sentir tot això.

 

Quan vaig prendre consciència del que sentia, enveja i ràbia, vaig decidir que no me’n culparia. Prou tenia amb tot el que estàvem passant com per, a damunt, tirar-me més pes a sobre. Sentia això i punt. Sentia això tan lleig i no ho podia evitar. Sabia que aquelles mares no en tenien cap culpa, que els seus bebès eren tan macos com els de neonats però no podia empatitzar-hi. No podia ni volia. Estar tan enfadada m’impedia l’entrada, en mi, de cap sentiment dels que acostumem a considerar “bons”.

 

Recordo algun moment immersa en la meva desesperació i esgotament, i sentir plorar un bebè a planta i pensar “que calli ja, que el facin callar!!!”, perquè aquell plor era el que jo, per culpa d’aquelles parets, no podia sentir; el de la Lua si ho feia.

 

Allò que vaig sentir aquells dies no ho he explicat a ningú, em sembla. Ho vaig viure en silenci, en el dolor més íntim. Era un sentiment dur, punyent, que se’m clavava a dins i del qual no me’n sento gens orgullosa però alhora, entenc.

 

Ara, temps després, comprenc profundament aquell sentiment i alhora penso en totes les dones i homes que en un moment o altre han hagut de passar hores i hores en una planta de maternitat amb infinitat d’escenes que ells no podien viure. En dones i homes amb bebès ingressats a neonatologia amb pronòstics greus, nens que potser (qui sap), no sobreviurien i malgrat tot, havien de viure el seu dolor veient altres pares i mares amb els seus bebès sans, amb maletes que es tanquen i famílies que se’n van a casa.

 

Em pregunto en quants hospitals unes famílies i altres han de conviure paret amb paret. Quantes mares amb bebès prematurs, amb bebès malalts, han de passar hores i hores a les plantes de maternitat. I pitjor encara, em pregunto quantes parelles han hagut d’acomiadar un fill i sortir per un passadís on altres famílies donaven a benvinguda als seus.

 

Quant dolor en silenci. Quants “TU NO”’s s’han hagut de viure…

 

Ara, temps després, empatitzo amb totes aquestes famílies i lamento tant dolor. Potser no es podria evitar, ho desconec… o potser sí.

 

Continuarà…

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats