Agradecimientos

El post de hoy es un post distinto de los últimos. Es un post que puedo escribir ahora, 7 meses después de parir a Lua porque ha habido el tiempo y el espacio para dejar reposar todo lo que sucedió.

Dejar reposar, tomar conciencia, ordenar, poner en su sitio, entender y positivar. Pero para poder realmente poner toda la experiencia donde toca, necesito escribir esto que escribiré.

Quiero dar las gracias. Las gracias a la vida por haberme hecho lo suficientemente fuerte como para vivir todo lo que vivimos aquellos días y al mismo tiempo, haber podido aprender tantas cosas con esa vivencia. Por haberme hecho vivir el miedo y horas después, haberme dado la oportunidad de vencerlo. Por haber puesto a mi lado las personas idóneas para acompañarme aquellos días, porque sin ellas sí que no lo hubiera podido vivir como lo hice, con el respeto que mi cuerpo y mi corazón necesitaban.

Gracias a los amigos y amigas que me enviaron mil y un mensajes y que entendieron que muchas veces, yo no tuviera ganas de responder. Que fueron pacientes y que respetaron en todo momento nuestra voluntad de no recibir visitas ni llamadas.

Gracias a los que se ofrecieron para echar una mano con Laia, para traernos comida o para hacer lo que fuera necesario para que pudiéramos estar lo más cómodos posible. Gracias Lali por venir enseguida cuando te lo pedí. Gracias Marta por aquel ramo de flores que nos enviaste a casa; sabes que significó un mundo para mí. Gracias a todos por amarme como lo hacéis y por querer a mi familia y preocuparos por todos nosotros. Me llegó cada vela encendida, cada pensamiento, cada mensaje. Gracias.

Gracias a las comadronas Inma Marcos y Luci Alcaraz que estuvieron pendientes de todo, que nos visitaron en el hospital, que nos acompañaron y animaron cuando lo necesitábamos. Gracias por dejarme llorar sin incomodaros.

Gracias a mis hermanos, que sufrieron conmigo. Gracias por venir a verme y abrazarme cuando lloraba rota por dentro. Sabed que estuvisteis a la altura de lo que yo necesitaba en aquellos momentos y os estoy muy agradecida.

Gracias a mi padre y a su mujer, que hicieron esfuerzos enormes por no venir a verme a pesar de morirse de ganas, cuando yo les decía «no vengáis que no podréis pasar y yo lo único que necesito es estar con Lua». Gracias por entenderme y por amarme tanto.

Gracias a mi abuela por hacernos amorosamente la comida esa semana (y muchos otros días después) y respetar mi silencio cuando comía a su lado. Por no hacerme preguntas, por no quererme «distraer». Sé que sufriste como la que más y me sabe muy mal. Sé que me quieres desde la entraña… yo te quiero igual, yaya. Gracias a mi abuelo que se mantuvo respetuoso durante esa semana y las siguientes, dejándonos hacer sin juzgarnos.

Gracias a mi madre, a su marido y a mi suegra por cuidar tan bien de Laia esos días. Me ayudaba mucho saber que ella estaba en buenas manos y que la acompanaríais en su tristeza y añoranza.

Gracias a mi madre, que es la mejor que podía tener, que no me quiso dejar sola las noches de ingreso en el hospital a pesar de que yo no quería hablar de nada con nadie.

Que aguantó mis llantos y mi mal humor en más de una ocasión. Que respetó que yo no quisiera ser abrazada. Que vivió y sufrió como me hundía, que sufrió mucho, mucho. Sé que no sé hasta qué punto, y me sabe mal que sufriera así. Mamá, podría decir que me hubiera gustado ahorrarte todo aquello, pero entonces Lua no estaría aquí. Te quiero infinito, lo sabes.

Gracias a él, mi marido y padre de las niñas, por ser 1 conmigo. Porque actuamos como lo que somos, un equipo, una familia, un motor. Por respetar, acompañar y aceptar cada vivencia que nos tocó vivir, por estar tan presente con Laia, con Lua y conmigo. Gracias por ser tan buen padre y tan buen compañero de viaje. Te quiero mucho más de lo que te podría escribir aquí.

Gracias a Laia, que tuvo que vivir unos días atípicos en un ambiente atípico, con unos sentimientos atípicos… Gracias, mi amor, por hacer el corazón tan fuerte y ponerlo tan fácil durante muchos días. Gracias también por explotar conmigo cuando ya no podías más, porque me ayudó también a explotar a mi y así, juntas, pudimos sacar rabia y lágrimas demasiado contenidas.

Gracias por mirar con aquella devoción a Lua detrás del cristal de neonatos porque me decías, con esa mirada, que la amabas y mi corazón se llenaba y se curaba. Gracias por acogerla tan bien en casa y por ser tan buena hermana. También me hubiera gustado ahorrarte aquellos días, pero sabes que no estaba en mis manos… Estoy segura de que entonces creciste y sé que hemos sacado muchas cosas buenas de todo aquello. Te quiero pequeña de ojos verdes!

Y gracias a la Lua, por ser la calma y la felicidad en persona, por ponerlo todo tan absolutamente fácil, por habernos hecho aprender tanto, por habernos removido tanto y por habernos hecho crecer. Gracias, gracias y gracias. Te quiero pequeña de ojos azules!

Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Picture of Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

16 comentarios

  1. Com a mare t’he de dir que és molt difícil no patir quan la teva filla pateix…. Van ser dies durs i difícils i a l’hora també van pasar coses entrañables i d’un gran aprenentatge.
    Tenir fills tés això…a vegades toques el cel, però a vegades el dolor et fa encara més humana, et transforma i et fa crèixer……Tenir fills és el millor de la vida, amb diferència!

    1. Hola, mama!
      Sí, hi va haver moments de tot, oi? Tu ho saps millor que ningú….I això que dius del patir… a mi em resulta impossible, com a tu, no patir quan elles pateixen. I sé que tu, aquells dies vas patir de valent…
      I sí, és el millor de la vida, encara que hi hagi moments durs. El millor!!!
      Muà!!

  2. Gràcies a tu per posar paraules a tot el patiment, emoció i vivència. M’has fet plorar en totes les entrades…. ENHORABONA, família per ser com sou.
    Salut! des de ses illes.

  3. Gràcies a tu per deixar-me que t’acompanyés ens els moments durs…gràcies al Marc i a tu per triar-me, és un honor i estic molt agraïda….i gràcies Lua, jo també et vull agrair la teva vinguda, ets tot amor! Amb la teva arribada has fet que la teva mare pugui acompanyar i entendre encara molt més, sense jutjar, a les mares i pares amb nens prematurs, que lluiti perquè als hospitals millorin les condicions de neonatologia i, sobretot,ens expliqui amb paraules les emocions i els sentiments que va viure transformant-nos així a tots nosaltres, no deixant-nos indiferents…arribant als cors i a les ànimes de tots nosaltres.
    Gràcies Míriam per ser-hi!
    Petons
    Lali

    1. Hola preciosa!
      Gràcies per les teves paraules. Sé que hi eres en tot moment, pensant-nos, desitjant-nos el millor… i ja que hi som, sempre m’he sentit molt a gust plorant amb tu! 😉
      Una abraçada ben forta, padrina!

  4. Míriam, están molt be tots aquests agraïments, però com a profesional que vaig estar el dia que vas ingresar al nostre hospital sento que nosaltres vam fer tot de les nostres mans perquè et sentissis el millor possible amb tu, la teva filla i la teva parella. si mes no des de la sala de parts.. Em fa pena no poder llegir els teus agraïments. A la majoria de llevadores que treballem en aquest hospital ens fa mal que no se’ns reconegui la nostra tasca, i això passa habitualment a la gent que no tenieu intenció de parir al mitjà hospitalari, nosaltres intentem fer la nostra feina amb ganes entusiasme emoció i també amor. Sempre intentant respectar el plà de part que aporta la parella. Però moltes vegades s’han de prendre decisions del qual no están a les mans ni de la dona, ni de la parella, ni de la llevadora, si no de la situació. M’agradaria saber quin ha estat el teu sentiment i la teva vivència a la nostra sala de parts. també perque he llegit el teu primer post del naixement de la teva primera filla la Laia, i també m’ha semblat una mica dur.
    No sabia ben be com manifestar els meus sentiments/sensacions respecte el teu post. No se si ho he fet be o no, jo no soc peridista, sóc una llevadora apassionada acompanyant dones i parelles en una de les expereincies mes importants de la vida que es el neixement d’un fill.
    I he comentat el teu post una mica reivindicant també que estem una mica cansades de que se’ns senyali com llevadores que no respectem i deshumanitzem el part. jo estic acostumada a rebre dones que al seu moment han triat parir fora de l’hospital pero per A o per B han acabat venint i`puc asegurar que el tracte majoritàriament es immillorable i molt respectuós, tenitn en compte que la majoria de parelles ja venen amb una actitud a la defensiva,
    Jo personalment no et conec de res, et segueixo pel post. Però si que vaig fer 2 intents per entrar a veure’t a l’habitació quan estaves a la planta perque jo vaig estar amb contacte amb una de les tevés llevadores que t’havien d’assistir el part a casa i li vaig asegurar que pujaría a veure’t,. Les dues vegades se’m va vetar l’entrada. entenc perque no tenies ganes de veure a ningú segons el que he anat llegint. Jo solament volia ajudar i acompañar-te en aquella situació . A la vegada que conec a la teva mare i me l’aprecio moltissim.
    Bé, solament dir.te que agrairia ens fessis arribar com et vas sentir tractada des de la sala de parts, i gaudir de la familia i de la criança es una de les millors coses que passen a la vida.
    MErci.

    1. Hola Àngels,
      Sento que aquest post i la resta t’hagin deixat mal gust de boca, evidentment, no era (ni de bon tros), la meva intenció. Però precisament si no he explicat la meva vivència és perquè no és bona. I justament perquè respecto moltíssim la feina que feu moltíssimes llevadores a l’hospital (algunes de les quals conec personalment i aprecio moltíssim) no he parlat en detall del que vam viure. Àngels, jo no he tingut sort. No només no puc parir sinó que a més, no he tingut gaire sort en els meus parts pel que fa a les persones que m’han atès. És així. I t’asseguro que jo sóc la primera que ho lamenta. En el de la Laia durant 3 hores vaig tenir una llevadora maquíssima amb qui després he tingut força relació, però va venir el canvi de torn i ja no vaig estar de sort. I en el segon… en el segon ens vam sentir jutjats des del primer moment que vam posar els peus a l’hospital justament perquè havíem volgut parir a casa. És així. Van fer fora la Inma Marcos de mala manera (quan teníem tot el dret de què ens acompanyés i de què fes el traspàs a l’hospital), la van tractar de mala professional quan tu i jo sabem que és una de les millors professionals del país en el tema que ens ocupa. I un llarg etcètera que no em ve de gust ni remoure, ni tractar públicament aquí. Per respecte, perquè no cal i perquè és el que em va tocar viure a mi i això no vol dir que tothom s’hi hagi de trobar. En absolut. Conec moltes dones que han tingut la sort de ser molt ben acompanyades en el mateix hospital. Però així és la vida i ho accepto, no vam tenir sort. La vida però, va posar prop meu la Nàyade, que en el primer part va fer que em pugessin a l’habitació més ràpid del que haurien fet, i en el segon, que l’Anna lluités perquè no ens separessin. Els estaré eternament agraïdes: els ho he dit i ho saben.
      Sé que la vostra feina és dura i que a vegades no sou ben vistes per ningú; ni per ginecòlegs ni per infermeres, però t’asseguro que us defenso a capa i espasa sempre que puc. Perquè crec que les plantes de maternitat haurien de ser ateses per llevadores, perquè crec que les llevadores hauríeu de tenir un paper molt més important del que teniu.
      Sí, és cert, em vas venir a veure. Ho recordo perfectament; era diumenge al vespre, era «el dia que em vaig enfonsar» i no havia vist la Laia de tot el dia. Només amb la Laia entrava una mica en contacte amb l’alegria i just quan vas arribar m’acabava d’estirar al llit amb ella i estàvem abraçades. Era un mal moment. Desitjava ser atesa per una llevadora amorosa, t’ho asseguro, però en aquell precís moment, l’abraçada de la Laia (els 10 minuts que ens restaven per estar juntes) ho eren tot. L’altra vegada que vas venir no la recordo, ho sento. Bona part d’aquells dies jo vaig moure’m per l’hospital com una ànima en pena, com una autòmata, posseïda per tant enyor i amb una cesària acabada de fer. No tinguis en compte aquells dies.
      Tinc pendent fer arribar a l’hospital les meves impressions, suggeriments i queixes. No trigaré. Però saps que la criança, justament perquè és de les millors coses de la vida i no em vull perdre res, ens pren gairebé tot el temps disponible. Però ho faré, perquè és important que la meva vivència, igual que les de tothom, arribin per si algunes coses es poden fer diferents.
      Gràcies per les teves paraules, gràcies per intentar ajudar-me i gràcies per llegir-me. Espero que algun dia ens coneguem en persona.
      Una abraçada

  5. Gràcies!!!!!! Sóc sanitari (metgessa) vaig parir i em van separar del meu fill per una taquipnea del nounat, no el vaig poder tocar fins una 2-3h després (no recorde el temps)….podria descriure totes i cadascuna de les situacions poc humanitzades que vaig viure….gràcies a la meua llevadora (Espe) he pogut tindre una lactància exitosa i poder curar-me de tot el que vaig viure… gràcies Míriam, moltes gràcies per ajudar-se a acabar de curar… gràcies per tots i cadascun dels teus post, publicacions a les refà socials…

  6. Gracias por compartir tu historia. Me ha trasladado a días intensos, concretamente 6 semanas de ingreso de nuestra primera hija hace dos años. Quizá me anime a escribir mi experiencia para seguir sanando. Ahora esperamos nuestra segunda hija con gran ilusión, otra nueva aventura.
    Eskerrik asko, bihotzez

  7. En mi caso mi Tabla de salvación fue mi madre, nunca se lo agradeceré lo suficiente, no solo por su ayuda sino por su tino de irse retirando poco a poco para devolverme el control de mi vida. Yo siempre he sido una persona muy estable por lo que ese postparto tan lejos del soñado trastoco mi cabeza y mi corazón, y dejó en ko total a mi marido que no sabía que más podía hacer para ayudarme… Hoy, tres años después aún me duele en el alma que aquellos días no fueran como yo había soñado, pero el tiempo curará, verdad?

  8. Aixxxxxxx senyor quins records….. jo vaig passar pel mateix, pero era amb el primer. Va ser durissim…… despres de 7 anys et trobo, et llegeixo i sento el q va passar com si fos ahir. Moltes gracies per treure’m una llagrimeta i deixar-me amb aquest nus a la gola. Gracies

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: https://www.miriamtirado.com/politica-de-privacidad/

 

Artículos relacionados