Agraïments

13.11.2014

El post d’avui és un post diferent. És un post que puc escriure ara, 7 mesos després de parir la Lua perquè hi ha hagut el temps i l’espai per deixar reposar tot el que va succeir. Deixar-ho reposar, prendre consciència, endreçar, posar a lloc, entendre i positivar. Però per poder realment posar tota l’experiència on toca, necessito escriure això que escriuré.

Vull donar les gràcies. Les gràcies a la vida per haver-me fet prou forta com per viure tot el que vam viure i alhora, haver pogut aprendre tantes coses amb aquella vivència. Per haver-me fet viure la por i hores després, haver-me donat l’oportunitat de vèncer-la. Per haver posat al meu costat les persones idònies per acompanyar-me tots aquells dies, perquè sense elles sí que no ho hauria pogut viure com ho vaig fer, amb el respecte que el meu cos i el meu cor necessitaven.

Gràcies als amics i amigues que em van enviar mil-i-un missatges aquells dies i que van entendre que moltes vegades, jo no tingués ganes de respondre. Que van ser pacients i que van respectar en tot moment la nostra voluntat de no rebre visites ni trucades.

Gràcies als que van oferir-se per donar un cop de mà amb la Laia, per dur-nos menjar o per fer el que calgués perquè poguéssim estar més còmodes amb tot plegat. Gràcies Lali per venir de seguida quan t’ho vaig demanar. Gràcies Marta per aquell ram de flors que ens vas enviar a casa; saps que va significar un món per mi. Gràcies a tots per estimar-me com ho feu i per estimar la meva família i preocupar-vos per tots nosaltres. Em va arribar cada espelma encesa, cada pensament, cada missatge. Gràcies.

Gràcies a les llevadores Inma Marcos i Luci Alcaraz que van estar pendents de tot, que ens van visitar a l’hospital, que ens van acompanyar i animar quan ho necessitàvem. Gràcies per deixar-me plorar sense incomodar-vos.

Gràcies als meus germans, que van patir amb mi. Gràcies per venir-me a veure i abraçar-me quan plorava trencada per dins. Sapigueu que vau estar a l’alçada del que jo necessitava en aquells moments i us estic molt agraïda.

Gràcies al meu pare i la seva dona, que van fer esforços enormes per no venir-nos a veure malgrat morir-se’n de ganes, quan jo els deia “no veniu que no podreu passar i jo necessito estar amb la Lua”. Gràcies per entendre’m i per estimar-me tant.

Gràcies a la meva àvia per fer-nos amorosament el dinar aquella setmana (i molts altres dies després) i respectar el meu silenci quan dinava al seu costat. Per no fer-me preguntes, per no voler-me “distreure”. Sé que vas patir com la que més i em sap molt greu. Sé que m’estimes des de l’entranya… jo t’estimo igual, iaia. Gràcies al meu avi que es va mantenir respectuós durant aquella setmana i les següents, deixant-nos fer sense jutjar-nos.

Gràcies a la meva mare, al seu marit i a la meva sogra per cuidar tan bé la Laia aquells dies. M’ajudava molt saber que ella estava en bones mans i que l’acompanyaríeu en la seva tristesa i enyor.

Gràcies a la meva mare, que és la millor que podia tenir, que no em va voler deixar sola les nits d’ingrés a l’hospital malgrat que jo no volia parlar de res amb ningú.

Que va aguantar els meus plors i el meu mal humor en més d’una ocasió. Que va respectar que jo no volgués ser abraçada. Que va viure i patir com m’enfonsava, que va patir molt, molt. Sé que no sé fins a quin punt, i em sap greu que patís així. Mama, podria dir que m’hagués agradat estalviar-t’ho, però llavors la Lua no seria aquí. T’estimo infinit, ho saps.

Gràcies al Marc, al meu marit i pare de les nenes, per ser 1 amb mi. Perquè vam actuar com el que som, un equip, una família, un motor. Per respectar, acompanyar i acceptar cada vivència que ens va tocar viure, per estar tan present amb la Laia, amb la Lua i amb mi. Gràcies per ser tan bon pare i tan bon company de viatge. T’estimo molt més del que et podria escriure aquí.

Gràcies a la Laia, que va haver de viure uns dies atípics en un ambient atípic, amb uns sentiments atípics… Gràcies, amor meu, per fer el cor tan fort i posar-ho tan fàcil durant molts dies. Gràcies també per explotar amb mi quan ja no podies més, perquè em vas ajudar també a explotar jo i així, juntes, vam poder treure ràbia i llàgrimes massa contingudes. Gràcies per mirar amb aquella devoció a la Lua darrera el vidre perquè em deies, amb aquella mirada, que te l’estimaves i el meu cor s’omplia i es curava. Gràcies per acollir-la tan bé a casa i per ser tan bona germana. També m’hauria agradat estalviar-te aquells dies, però saps que no estava a les meves mans… Estic segura que aquells dies vas créixer i sé que n’hem tret moltes coses bones. T’estimo petita d’ulls verds!

I gràcies a la Lua, per ser la calma i la felicitat en persona, per posar-ho tot tan absolutament fàcil, per haver-nos fet aprendre tant, per haver-nos fet remoure tant i per haver-nos fet créixer. Gràcies, gràcies i gràcies. T’estimo petita d’ulls blaus!


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats