el duelo

El dol pel part que no vam tenir

Quan ja ets mare, el part d’algú molt proper és una remoguda. Tot sovint en forma de nerviosisme: sabem que està de part i passen les hores i no arriba aquella esperada foto de mare i bebè amb el missatge de “la Martina ja ha nascut, ha pesat 3,500 (per què sempre diem el pes?) i estem molt feliços”.

Quan dic algú proper vull dir algú MOLT proper: una germana, una amiga que ens estimem molt, una cunyada, etc. D’altres vegades el que surt és il·lusió: estem contentes i com si flotéssim perquè està a punt de néixer algú que ens estimarem molt. Perquè serem tietes, o gairebé, d’un bebè que intuïm que apreciarem moltíssim.

Però d’altres vegades la remoguda ens porta records que o ja havíem oblidat o simplement, havíem intentat passar-hi pàgina. Sobretot si en el nostre part vam sentir por, o ens vam sentir violentades amb la medicalització de tot el procés, o si vam patir molt pel nostre fill, etc, és possible que amb el part proper de la nostra germana, amiga o qui sigui, revisquem les hores que vam viure amb el nostre.

I a vegades, potser, sentim que tenim moltes ganes de plorar i gairebé no sabem ni per què. Surt com una angoixa antiga que segurament, amb el dia a dia de criança del nostre fill, no va trobar l’espai ni l’acollida necessària per poder aflorar i situar-se al lloc que li corresponia. No vam poder fer endreça i va quedar arraconat esperant un millor moment per sortir a la llum.

Doncs bé, sapigueu que el naixement d’algú proper ÉS el moment en què tot pot sortir a la llum. Tot plegat, evidentment, dependrà molt del part que haguem tingut i si correpon o no amb el part que desitjàvem.

Jo no puc parir”, ja ho sabeu, i després del part de la Lua tenia una certa por: del que passaria quan parís algú proper, del què afloraria en mi en veure que altres properes sí que poden. Per més que hagis intentat posar les coses al seu lloc, per més que hagis fet el procés mental de racionalitzar el succeït, no tens ni idea de què dirà el teu cos en el moment que les emocions per un part proper es desboquin. I jo tenia por.

La vida ha fet que poc després dels meus parts, persones molt properes parissin. En el cas de la Laia, just 9 mesos després va parir la meva cunyada, i en el cas de la Lua, 7 mesos després han parit amb dos dies de diferència la dona del meu germà i la meva millor amiga. Quina casualitat, no? Del primer cas us en vaig parlar aquí en el blog……… La remoguda que vaig sentir en un part que s’assemblava moltíssim al meu però que va acabar per via vaginal em va deixar en KO tècnic. Vaig plorar el que no està escrit fins que no va arribar la notícia.

Era dissabte al matí i al mòbil hi tenia un missatge del meu germà enviat a la matinada que deia “anem cap a l’hospital” i alguna cosa més. Quina emoció! El cor em va començar a bategar de pressa i pel meu cap hi van passar tot tipus de pensaments.

Imaginava com els estaria anant, i sobretot, sobretot, desitjava que sortís tot bé. Desitjava que el seu part fos respectat, que se sentissin cuidats, i que s’assemblés al màxim al que havien imaginat. Amb tanta emoció no vaig poder evitar posar-me a plorar i eren llàgrimes de la meva experiència. D’aquells moments d’incertesa que vius quan alguna cosa no va com havia d’anar.

De la por que vaig passar i que d’alguna manera, aflorava sentint por pel que els pogués passar a ells. No volia que sentissin el que jo vaig sentir. I sortia, com no, la protecció cap al meu germà, molt més petit que jo. Les ganes que estigués bé ell i la seva família. I tot va anar bé i vaig ser feliç. Al cap de 24 hores es posava de part la meva millor amiga i vaig seguir remoguda tot i que l’impacte va ser menor perquè jo ja duia tot un dia amb plorera intermitent. I també va anar bé i sí, també vaig ser feliç.

Quan aquells dos dies van haver passat, em vaig llevar un matí i em sentia molt trista. Ell em va demanar què em passava i li vaig dir “és que jo no sentiré mai que les meves filles baixen pel canal del part i vénen a mi. Jo no podré parir mai”. Era el dol. Que com tots els dols, no es liquiden en dos dies. Com tots els dols, tenen el seu procés i ha de passar un bon temps abans no l’has travessat del tot.

Va ser una estona, una estona en què el dol va tornar a aparèixer en mi, però des de la serenor, des de la comprensió i des de l’acceptació del que em va tocar viure.

I és ara, uns dies després, que m’adono que alguna cosa ha canviat. Després de la primera cesària, els parts propers que anaven fantàsticament bé em provocaven enveja. Enveja i culpa, òbviament. Perquè a ningú li agrada sentir aquestes coses. Però aquesta vegada no. No n’he sentit ni en sento, suposo que perquè tot està molt més ben situat que en la primera vegada.

Però si m’estàs llegint i t’hi sents reflectida; si quan la teva amiga, o la teva germana, o la teva cosina van parir, vas sentir enveja perquè van viure el que t’hagués agradat viure a tu, sàpigues que t’entenc i que és normal.

Que entenc que sentis aquesta frustració enorme perquè jo també la vaig sentir. Que entenc que els altres parts et remoguin perquè et recorden el que no vas tenir. Que entenc que et sentis després culpable perquè et fa sentir mala persona. I no n’ets. Que sé que si poguessis escolliries no sentir això que sents. Si tot això et passa, és molt probable que no hagis fet encara el dol, o que sentis que no el pots fer perquè no tens ningú que t’hi acompanyi.

A vegades en relació al part no es parla de dol perquè sembla que no n’hi ha per tant. Que els dols són per quan mor algú (que això sí que n’és, pensa la gent!) i per poques coses més. Doncs no. De dols n’hi ha de molts tipus i la vida n’és plena.

N’hem de fer molts de dols a mesura que anem creixent i vivint noves i a vegades doloroses experiències. Fer veure que no hi és, no ajuda. Si ens endinsem en aquest dol, un dia tots aquells sentiments d’enveja, frustració i dolor desapareixen i ens podem sentir en pau amb el nostre part i amb el que tinguin els altres, siguin com siguin.

Dic tot això perquè ho he sentit, perquè ho he viscut i perquè ho he experimentat a flor de pell. El dol, per molt que pesi, és finalment, el que un dia ens allibera.

I tu, has fet el dol del teu part?

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.