La placenta

Agost del 2009. Entrem a l’hospital amb el pla de part sota el braç on hi deia, explícitament, que volíem que ens donessin la placenta. No coneixia gaire gent que l’hagués demanat però teníem clar que no volíem que allò que havia permès que la Laia creixés forta i sana dins el meu ventre acabés en un contenidor.

Havia de tenir un final més digne, després de tot el que havia fet per nosaltres. I així, aquella placenta va acabar al congelador de casa nostra esperant el seu moment.

La meva primera cesària havia estat un revés del qual em va costar una mica recuperar-me emocionalment i el dia a dia amb un bebè era tan intens, que no tenia ni temps ni ganes de pensar en què havíem de fer amb la placenta a partir d’aleshores. Però tot arribaria.

Un any després de la meva primera contracció de part, en un lloc del Bages que ens estimem molt, el meu marit, jo i algunes persones més escollides amb molta cura vam fer un ritual d’unió, d’agraïment per aquell primer any amb la Laia amb nosaltres i d’entrega de la placenta a la terra.

Vam escollir conscientment el lloc i la vam enterrar plantant-hi a sobre una planta que pogués resistir el clima de la zona.

4 anys i mig després naixia la Lua, després d’una cesària amb menys efecte sorpresa i menys càrrega emocional però que també em va deixar força knock out.

I altre cop sortia del quiròfan havent explicitat que la placenta era nostra i que ens l’endúiem. Altra vegada va esperar pacientment al congelador de casa per trobar el seu moment, que va arribar el 31 d’agost passat, el dia del nostre casament. Una boda que vam fer al mateix lloc del Bages que tant ha significat per a nosaltres i allà, envoltats de família i amics vam dir-nos “sí vull” i moltes coses més. Al final de la cerimònia, vam enterrar la placenta de la Lua al costat d’on vam enterrar la de la Laia. Aquesta vegada, a damunt: espígol.

I abans de fer-ho vaig dir aquestes paraules (amb veu mig trencada perquè l’emoció se’m menjava):

“Avui, que és un dia tan especial i important per a nosaltres, també volem enterrar la placenta de la Lua, la placenta que li va donar la vida i que li va permetre créixer i venir a nosaltres. Celebrem aquest arbre de la vida que és la placenta, li agraïm tot el que ens ha donat (aquesta Lueta), i la tornem a la Mare Terra”.

I amb el meu marit, la Laia i la Lua penjada a la motxilla, (tots 4), vam posar la placenta on tocava i la vam anar cobrint de terra. Vam plantar-hi l’espígol i els vam regar. Vam abraçar-nos i (jo i ell), vam plorar. Aquest és, sens dubte, un dels moments més macos de la meva vida.

Us explico tot això perquè si sabeu la nostra història amb les placentes de les nostres filles entendreu com em fa sentir de sorpresa quan sento expressions de fàstic o de menypreu cap a aquesta part de nosaltres mateixes.

Perquè una placenta és això, una part de nosaltres mateixes que neix després d’haver-nos unit a algú, una part que forma també part dels nostres fills, que els permet viure i créixer i que és imprescindible per a la seva vida.

I si jo hagués aconseguit parir a casa, si la meva naturalesa m’ho hagués permès, hauria estat encantada de què les llevadores m’haguessin fet un batut amb una part de la placenta, i tant que sí! I me l’hauria begut feliç! Perquè ni ho trobo asquerós, ni em fa fàstic… com no trobo asquerosa ni em fa cap fàstic cap part del meu cos o del de les meves filles. Com podria?

I és curiós el vincle que ens uneix a les placentes que un dia vam enterrar. Cada vegada que anem al lloc on ens vam casar, el meu marit i jo mirem de trobar un moment de silenci per anar al punt del bosc on vam enterrar les dues placentes i mirem com creixen les plantes que hi ha, i traiem les males herbes i ens connectem amb tot el que han representat.

Hi ha a qui els rituals li sobren i en fuig. Jo no puc, jo no vull. És més, m’agrada celebrar, ritualitzar i posar consciència en els moments o en els fets importants de la nostra vida. I fer tot això que hem fet amb les placentes per mi ha significat un munt: m’han ajudat a anar integrant cada part, a fer les paus amb tot el viscut a vegades a garrotades.

M’han ajudat a anar fent net. Quan pensava en elles i en què eren al congelador esperant, en el fons estava segura que el que esperaven era que jo pogués finalment mirar-les i enterrar-les, com qui fa les paus amb el viscut acceptant el que potser no volia o esperava, i agraïnt tota l’experiència acumulada.

Per això també han estat tan importants: no només perquè aquestes placentes han permès que les nostres filles siguin avui aquí. Sinó perquè m’han ajudat a aprendre i a ser qui sóc ara en relació amb la meva impossibilitat de parir com ho fan la gran majoria de les dones.

I tot això no és poc. O sigui que és impossible que a mi les placentes (les meves i les de les altres dones) em facin mai fàstic. Al contrari. Per mi són sagrades i les honraré la resta de la meva vida.