lo que nadie nos dice

El que ningú ens va dir… o potser sí?

Després del meu primer part, que va acabar en cesària després d’una fase de prepart dolorosa que es va allargar 3 dies, li vaig retreure a la meva mare que per què no m’havia dit que la fase de prepart podia ser tan llarga. Ella feia ja 20 anys que es dedicava a preparar parelles per al part i la maternitat/paternitat i nosaltres havíem assistit a les seves sessions. La cara de sorpresa que va posar no us la puc reproduir, però sí el que em va contestar: “Perdona? Ho dic sempre, en totes les sessions quan parlem d’aquesta fase: que pots ni adonar-te’n, que pot durar hores, o que pot allargar-se dies!” El problema no és que ella no ho hagués dit (que sí que ho havia fet), sinó que jo no ho havia retingut. Per què? Doncs perquè no m’interessava. No m’interessava pensar que justament jo seria la de fase dolorosa i llarga de prepart.

Sovint sentim pares novells que es queixen que ningú els havia explicat tot el que es podien trobar un cop després de parir. “Per què ningú diu que després estaràs així o aixà? Per què ningú t’explica que el bebè farà això o allò?”… La meva opinió és que moltes vegades això ens ho han explicat, i potser més vegades de les que ens pensem, el que passa és que no volíem escoltar. Per què? Doncs simplement, perquè quan estàs embarassada, quan tot són projectes i projeccions, que t’expliquin coses que no molen com ara que potser després de parir no estàs tan feliç com et penses, que potser trigaràs moltíssim a dormir una nit sencera, que potser et costarà vincular-te al teu fill, que potser no tindràs ganes de fer l’amor fins d’aquí molts mesos, que potser el teu bebè serà ultra demandant…, no et ve gens de gust.

Jo no suportava que m’expliquessin “desgràcies” quan estava embarassada, ni que em narressin parts terribles. Em feia posar de malhumor i jo em deia “que em deixin gaudir d’aquest moment tan dolç tranquil.la!” i em queixava de què ningú m’explicava mai les virtuds de tenir fills, que per mi en tenia moltes. I això passa a moltes dones, que no els agrada que els expliquin coses “negatives” just en aquest moment. Que rebutgen i defugen aquelles persones que, quan les veuen passar, només fan que explicar-los tot el que els ha de venir i que és poc agradable!

Perquè quan estem embarassades les hormones fan que estiguis en una altra dimensió. Hi ha moltes dones, fins i tot, que no tenen ganes de llegir res sobre criança i maternitat i que pensen “ja em trobaré el que hagi de venir, no hi vull pensar”. Perquè a vegades, sensibles com estem, pensar en segons què i anticipar-nos en excés ens pot fer preocupar. I no només això: quan no estem receptives a alguna cosa, per molt que ens ho expliquin 30 vegades, allò no entra. No arriba, no penetra i al cap d’un temps podem creure que el que passa és que mai ningú ens havia dit res sobre allò, quan és just tot al contrari. No us ha passat que no sabíeu què volia dir una paraula i de sobte, quan en descobriu el significat, no pareu de trobar-la en tots els textos que llegiu? O que veiem una infinitat d’embarassades just quan estem en estat? O que no t’havies adonat de la quantitat de gent a qui li passa tal cosa fins que a tu també et passa?

L’altre dia vaig llegir un post que era com una queixa al fet que “ningú” t’explica tot el que et pot passar quan esdevens mare, i vaig pensar que moltes de les coses que “poden” passar, el més segur és que no ens passin mai. N’hi haurà que sí, i que seran comunes a molta gent, però n’hi haurà moltíssimes que no. Perquè, per sort, no ens pot passar de tot!

En les sessions de preparació al part que fa la meva mare al seu centre de Manresa, quan les parelles estan a punt de parir entro jo en escena i els parlo de la lactància els primers dies després de parir. Els parlo de com funciona el pit, de què poden notar, de la postura, de la pujada de la llet, etc. També podria parlar-los de les mastitis, de les obstruccions de conductes, de dolors que fan plorar… però els dic que qualsevol problema que tinguin, em truquin i llavors, actuarem. Perquè quan una mare està amb una panxa a punt d’explotar, parlar-li de tots els possibles problemes de la lactància que podrien aparèixer crec que és sobrer. Primera perquè el més probable és que no els tingui i segona perquè no és el moment. Li dic que hi serem quan tinguin dubtes o necessitin qualsevol cosa i que passi el que passi, mirarem de resoldre-ho a mesura que ens hi trobem. No cal afegir preocupació a una mare que potser ja està prou espantada pel part. Cal afegir consol, acompanyament i seguretat.

I si alguna té molt interès en saber sobre els problemes de la lactància, doncs li responc totes les preguntes que puc, evidentment.

Una se sentirà segura tenint informació, el màxim d’informació possible, i una altra preferirà trobar-se amb el que hagi de trobar-se per actuar i buscar solucions. Cada una d’aquestes postures i necessitats és vàlida.

Hi ha un llibre que es diu “Què esperar quan s’està esperant” que jo no vaig poder llegir embarassada: em feia preocupar i m’atabalava que cada pàgina parlés de l’embaràs amb tot el que et pot passar quan no saps ni si et passarà! El vaig haver de deixar. Fins i tot conec dones que a mesura que anaven llegint, els anava passant tot el que deia el llibre i estan convençudes que, aprensives com eren, el llibre lluny d’ajudar-les, les feia patir. Però en conec d’altres a qui els ha encantat i necessitaven saber i estar preparades per qualsevol cosa que els pogués passar.

En tot cas, el que vull dir és que abans de culpar als altres (sobretot família i amics) amb tot el que creiem que no ens van explicar sobre la maternitat/paternitat i haurien d’haver fet, cal mirar enrera per veure si nosaltres estàvem disposats a escoltar. Si en teníem ganes, si ho fèiem, si prestàvem atenció, si volíem escoltar penúries. Perquè potser veurem amb sorpresa que per moltes vegades que ens haguessin dit que ens podia passar el que ara ens està passant, no ho hauríem retingut. Perquè no era el moment, perquè no estàvem preparats i perquè no volíem saber-ho.

Perquè no tot és saber. Les coses s’han de viure i sovint, fins que no les vius, no les “saps” de debò.

I també cal veure cap a qui o què és la queixa, perquè a vegades em sembla que la queixa és cap a nosaltres mateixos. Per què no em vaig informar més? Per què no vaig escoltar més quan tenia temps i podia buscar recursos? Per què no vaig pensar que això em podia passar a mi? per què vaig ser tan poc humil? Per què vaig pensar que no tindríem cap entrebanc? O per què vaig pensar que tot ens aniria bé (o malament)?”

Perquè a vegades, vaja… sovint, el nostre més gran obstacle per saber, per aprendre, per viure… som nosaltres mateixos i el que ens toca és acceptar el que vam o no vam fer quan estàvem embarassats i el que fem o no fem ara, quan estem, ja de ple, immersos en aquesta maternitat/paternitat i que és meravellosa i dura, a vegades, a parts iguals.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats