Tenim un problema

9.6.2015

Fa temps que ho tinc clar, però últimament aquesta idea em ve cada vegada amb més força. Que sí, que tenim un problema i és amb el “respecte”. Ens costa respectar, així, en general. Començant per nosaltres mateixos.

Ens costa respectar-nos: el que volem, el que necessitem, el que sentim, el que el cos ens demana… I ens traïm un dia i un altre per manca de respecte a un mateix.

Ens costa respectar l’altre: el que sent, el que diu, el que fa, el que no fa, el que necessita, el que ens demana… I els traïm un dia i un altre per manca de respecte a l’altre.

Ens costa respectar els nostres fills: el que necessiten, els seus processos, els seus ritmes, la seva manera de ser, de pensar i d’entendre el món, les seves demandes… i els traïm un dia i un altre per manca de respecte als nostres infants.

Algú pot pensar que exagero, però si teniu fills, imagineu-vos en un dia d’aquells en què estan difícils o, millor dit, en què els percebem difícils: ploren, protesten, ens porten al límit, etc. Què és més fàcil? Respectar-los, posar-nos a la seva pell, entendre’ls i acompanyar-los en el que els passa o fer un crit i dir “Ja n’hi ha prou, fes el favor!”, agafar-los pel braç quan marranegen i tibar-los, o dir-los “para de plorar”? Sempre és més fàcil no respectar-los. Sempre. És la resposta més impulsiva, aquella més lligada amb la manca d’eines del moment, aquella més lligada amb la mancança pròpia, la que surt sense pensar i a vegades fins i tot pensant una mica.

Practicar el respecte profund és molt més difícil, molt més compromès. Implica mirar-se molt endins i veure què falla quan no podem respectar a l’altre.

Implica mirar per què critiquem, per què ens surten les vísceres depèn de quin tema toquem i no podem respectar el que diu o fa l’altre. I comporta una cosa encara més transcendent: l’amor. Respectar l’altre implica estimar-lo. Sí, encara que no el coneguem. L’amor, tal i com l’entenc jo, no pot anar deslligat del respecte. No puc estimar algú i no respectar-lo. Bé, sí que puc però per mi ja no és estimar-lo de debò.

Tenim una societat tan poc respectuosa amb els altres que a vegades em fa mal. Parcel.lem la realitat i fem que només sigui vàlida la nostra opció de fer, pensar, dir, criar, viure… quan en realitat hi ha tantes realitats com persones. Poseu-hi el context que volgueu: maternitat i criança, política, futbol, vacunes, religió… tan se val el que sigui. Ens enfrontem visceral.lment, des de l’entranya. Ho he dit en altres posts: si nosaltres visquéssim on viu l’altre, haguéssim tingut els seus pares, tinguéssim els seus fills, tinguéssim el background polític que té ell, les fonts d’informació que té, el seu nivell econòmic, social, etc… segurament actuaríem exactament com ho fa. O sigui que en el fons, en el fons del fons, no som tots tan diferents. Per això em sorprèn, encara, que ens matxaquem tant, tantes vegades. I l’entorn maternal n’és un bon exemple.

No hi combrego. Si em parles, miro d’escoltar-te sense importar-me si dónes el biberó o el pit. Si em parles, miro d’entendre’t tant si votes el PP com si votes la CUP. Si m’expliques, miro de comprendre’t tant si vacunes com si no vacunes els teus fills. I més igual si ets del Madrid o del Barça, si vols la independència o la unió d’Espanya. Et respecto per qui ets perquè en el fons, en essència, tu i jo no som tan diferents. Respectar-te a tu també és respectar-me a mi perquè, en essència, som el mateix.