Atletismo

El calvari de l'atletisme

16.6.2015

 

Quan jo era petita m’encantava l’assignatura de “gimnàstica”, però hi havia uns dies que tocava atletisme i aquell era el dia que em volia amagar sota el llit i no sortir-ne. Córrer amb els companys mentre el professor tenia un cronòmetre a la mà em feia posar nerviosa perquè això de córrer no m’agradava gens. Córrer a l’sprint un moment encara, ho tolerava. Però això de “Doneu 3 voltes a l’escola” i estar corrent 15 minuts o més traient el fetge per la boca, ho detestava i sempre arribava de les últimes.

 

A l’institut em passava el mateix. Gimnàstica era fantàstic fins el dia que tocava atletisme, i ja no diguem si un dia ens feien saltar tanques. Per favor, quina cosa més difícil! Érem uns quants a qui això de córrer ens empenyia l’autoestima cap avall.

 

Però vaig anar creixent i després de tenir la Laia em vaig adonar que si volia anar al gimnàs perdia massa estona anant, dutxant-me, tornant, etc. Era poc pràctic perquè tampoc sabia en quin moment tindria algú perquè em cuidés una estona la Laia i jo poder-me esbargir una mica fent esport. O sigui que el meu marit em va dir “vés a córrer”. Amb tot el meu background amb l’atletisme diguem que vaig tenir les meves reserves però veia que podia sortir de casa corrent, fer l’estona que pogués i tornar a casa amb menys temps que anant al gimnàs i tota la parafarnàlia. O sigui que vaig començar.

 

Els principis de practicar un esport no són fàcils perquè et sents morir i molt bé no t’ho passes, però a poc a poc, en vas gaudint més i més. I això és el que em va passar. Va arribar un dia que gaudia moltíssim de sortir a córrer una estoneta; veure paisatge, que em toqués el vent a la cara, el sol, suar, pensar mentre corria… molts dels posts que heu llegit m’han vingut mentre corria.

 

Però vaig parar perquè em vaig tornar a quedar embarassada i llavors va tornar a arribar una bona aturada per gestar, parir, criar intensament…

 

I fa un temps que m’hi he tornat a enganxar. Em va bé, m’aireja, ho disfruto… no és com quan era a l’institut que ho patia. Ara ja no.

 

Laia, Lua… amb tot això el que us vull dir és que les coses canvien, vosaltres canviareu. I que ara, Laia, tinguis una vergonya que tomba d’esquena, no vol dir que n’hagis de tenir tota la vida. És més, estic segura que algun dia marxarà i com això, tantes altres coses! Les pors que tenim ara, no les tindrem per sempre. El que ens passa ara no ens passarà per sempre. El que no gaudim ara ho podem gaudir un dia. El que gaudim ara podem deixar de gaudir-ho un altre. Res és permanent, res és per sempre.

 

Jo em sentia la més lenta de la classe i la més patosa quan tocava atletisme i mireu-me ara, com surto a córrer i que bé que m’ho passo! Tan de bo hagués sabut aleshores que allò no era per sempre…

 

O sigui que no us atabaleu si alguna cosa no us surt bé ara, o no us agrada fer i voldríeu que us agradés, o el que sigui. La vida, amb una mica de sort, és llarga i dóna voltes i voltes i va canviant coses, fent-ne de noves, desfent-ne de velles… No us ancleu a situacions, a pensaments, a desitjos… pensant que tot serà per sempre. Tot està en constant moviment, tot està en constant canvi, també nosaltres.

 

L’únic que roman, i això us ho asseguro, és el vincle.

 

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats