Pistoles

2.7.2015

Fa uns dies vam tenir aquesta conversa a casa….

Laia (5 anys): mama, existeixen les pistoles de veritat?

Jo: Sí

Laia: I poden matar persones?

Jo: Sí…

Laia: I hi ha llocs on maten a qui els dóna la gana?

Jo: …

Laia (escandalitzada): Mama, ho trobo gravíssim!!!

La Laia es fa gran i cada vegada entén més el que diuen a les notícies i fa preguntes més  complicades de respondre. L’altre dia, després de mostrar-se astorada davant de tal sense sentit amb les pistoles “de veritat” jo només vaig saber dir-li que sí, que tenia raó, que era gravíssim. Aquella conversa m’ha rondat al cap durant dies suposo que perquè, en el fons, em va fer patir: patir per veure com patia en adonar-se de certes coses que passen pel món.

Vaig pensar que l’hi queden tantes coses per saber, tantes coses horribles i impossibles d’entendre, que vaig celebrar que no les pugui descobrir totes de cop.

Vaig patir perquè em vaig adonar que el procés de fer-se gran comportaria moltes preguntes per les quals jo no tinc resposta i que em serà difícil explicar coses que jo tampoc puc entendre. I vaig patir per veure la realitat amb els seus ulls.

Els adults, d’alguna manera, ens acabem acostumant a les atrocitats que passen, a les coses que sentim o veiem per la televisió. Suposo que ens hi acostumem perquè sinó seríem incapaços d’engegar-la i de suportar tanta realitat cruel. Però aquell dia, veure-li la cara d’estupefacció em va fer sentir malament… Era com un “i no feu res? i no passa res?” i em vaig sentir impotent…

En quin moment vam perdre també la innocència? En quin moment ens vam adonar de les coses que passen? En quin moment ens vam acostumar a fets insuportables? En quin moment vam començar a deixar de ser nens?

I encara hi ha a qui no li agraden els nens… com és possible?