a veces no se que te pasa

A vegades no sé què et passa

A vegades no sé què et passa ni com ajudar-te. A vegades em perdo i no sé trobar el fil de la història.

A vegades no t’entenc, ni sé per què fas o dius el que fas i dius. A vegades em sento impotent en això tan complicat i que alhora m’agrada tant que és ser mare. 

Creixes molt ràpid i no sé si estic a l’alçada de tants canvis veloços. Els fills no aviseu quan passeu a nous estadis i els pares fem mans i mànigues per poder seguir-vos però a vegades ens perdem.

I no trobem el sender que ens porta a vosaltres. 

Finalment arribem amb esforç i entrega, però ho sé, arribem menys ràpid del que us agradaria. Sí, pel camí hem hagut de buscar recursos, plorar en alguna cantonada o a l’espatlla d’algun amic.

Però és que seguir-vos el ritme a vegades ens deixa sense alè. I arribem una mica tard quan ja esteu a punt de fer una cosa nova o de pensar diferent o de dir el contrari del que pensàveu fa una esfona.

Ho sé. Per tu créixer tampoc és fàcil i a vegades potser sents que a mi també em perds i et quedes sola en el sender. Hi sóc, filla meva. Hi sóc sempre, fins i tot quan no em veus.

Sé que costa de creure però t’estimo en la presència i en l’absència i l’amor em fa present allà on ets. Igual que tu, que et puc palpar només tancant els ulls i imaginan-te.

A vegades tinc por, d’aquella tan soterrada i dolorosa que fa vergonya anomenar-la. Por de què un dia no m’estimis o ja no tinguis interès en què els nostres senders es trobin.

Suposo que els pares passem moltes vegades per aquí: per la por de perdre-us i hi ha tantes maneres que espanta. No hi ha res que em faci posar més trista que pensar en perdre’t, de la manera que sigui. No hauríem de perdre-us mai, els pares als fills. Mai.

A vegades admeto que no sé què et passa ni com ajudar-te. Admeto demanar als cels que em donin la clau però potser no n’hi ha cap i la demanda és en va.

Potser el que cal és acceptar: que no ho sabem tot i que a vegades això de la criança és difícil i cansa. Potser el que cal és acceptar que no puc fer gran cosa més que dir-te “sóc aquí i t’estimo”, que no puc canviar el que passa ni viure aquesta etapa per tu. 

Sí, t’ho estalviaria tot, creu-me, però això no seria ajudar-te. Però per ganes, et trauria totes i cada una de les pedres del camí per què no et fessin entrebancar-te. Però fer això seria posar-te LA pedra al camí.

O sigui que cal acceptar que creixes i que viuràs les teves pròpies etapes. I transmetre’t que seré aquí per quan diguis “mama, necessito una abraçada”.

Seguiré endavant, filla meva, buscant totes les fites per no quedar gaire enrere en el camí i que no sentis que la mare arriba tard, esbufegant i quan ja no la necessites. 

Criar-te és un regal i el repte més gran de tots, que visc amb compromís, plaer i ganes. Però a vegades a mi em caldrà acceptar que no en sé més i a tu acceptar que només sóc la teva mare. 

T’estimo més del que et puc escriure amb paraules. 

Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: https://www.miriamtirado.com/politica-de-privacidad/