a veces no se que te pasa

A vegades no sé què et passa

A vegades no sé què et passa ni com ajudar-te. A vegades em perdo i no sé trobar el fil de la història.

A vegades no t’entenc, ni sé per què fas o dius el que fas i dius. A vegades em sento impotent en això tan complicat i que alhora m’agrada tant que és ser mare. 

Creixes molt ràpid i no sé si estic a l’alçada de tants canvis veloços. Els fills no aviseu quan passeu a nous estadis i els pares fem mans i mànigues per poder seguir-vos però a vegades ens perdem.

I no trobem el sender que ens porta a vosaltres. 

Finalment arribem amb esforç i entrega, però ho sé, arribem menys ràpid del que us agradaria. Sí, pel camí hem hagut de buscar recursos, plorar en alguna cantonada o a l’espatlla d’algun amic.

Però és que seguir-vos el ritme a vegades ens deixa sense alè. I arribem una mica tard quan ja esteu a punt de fer una cosa nova o de pensar diferent o de dir el contrari del que pensàveu fa una esfona.

Ho sé. Per tu créixer tampoc és fàcil i a vegades potser sents que a mi també em perds i et quedes sola en el sender. Hi sóc, filla meva. Hi sóc sempre, fins i tot quan no em veus.

Sé que costa de creure però t’estimo en la presència i en l’absència i l’amor em fa present allà on ets. Igual que tu, que et puc palpar només tancant els ulls i imaginan-te.

A vegades tinc por, d’aquella tan soterrada i dolorosa que fa vergonya anomenar-la. Por de què un dia no m’estimis o ja no tinguis interès en què els nostres senders es trobin.

Suposo que els pares passem moltes vegades per aquí: per la por de perdre-us i hi ha tantes maneres que espanta. No hi ha res que em faci posar més trista que pensar en perdre’t, de la manera que sigui. No hauríem de perdre-us mai, els pares als fills. Mai.

A vegades admeto que no sé què et passa ni com ajudar-te. Admeto demanar als cels que em donin la clau però potser no n’hi ha cap i la demanda és en va.

Potser el que cal és acceptar: que no ho sabem tot i que a vegades això de la criança és difícil i cansa. Potser el que cal és acceptar que no puc fer gran cosa més que dir-te “sóc aquí i t’estimo”, que no puc canviar el que passa ni viure aquesta etapa per tu. 

Sí, t’ho estalviaria tot, creu-me, però això no seria ajudar-te. Però per ganes, et trauria totes i cada una de les pedres del camí per què no et fessin entrebancar-te. Però fer això seria posar-te LA pedra al camí.

O sigui que cal acceptar que creixes i que viuràs les teves pròpies etapes. I transmetre’t que seré aquí per quan diguis “mama, necessito una abraçada”.

Seguiré endavant, filla meva, buscant totes les fites per no quedar gaire enrere en el camí i que no sentis que la mare arriba tard, esbufegant i quan ja no la necessites. 

Criar-te és un regal i el repte més gran de tots, que visc amb compromís, plaer i ganes. Però a vegades a mi em caldrà acceptar que no en sé més i a tu acceptar que només sóc la teva mare. 

T’estimo més del que et puc escriure amb paraules. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats