adaptación escolar

Adaptació escolar: què no és i què sí

DESPRÉS DE REBRE UN MUNT DE CONSULTES AQUESTS DIES, DE QUè m’EXPLIQUIN COSES QUE PASSEN A escoles DE TOT ESPANYA I MÉS ENLLÀ, I DE VEURE QUE HI HA MOLTS DUBTES EN ALGUNS TEMES, HE PREPARAT AQUEST POST PER INTENTAR EXPLICAR que crec sobre L’INICI ESCOLAR I DEL PROCÉS D’ADAPTACIÓ. Som-hi!

2 dies reduint la jornada NO és adaptació escolar.

Que el primer dia els pares puguin acompanyar-los a la classe i quedar-s’hi 10 minuts NO és adaptació escolar.

Que es divideixi la classe en 2 grups i uns comencin dilluns i els altres dimarts NO és adaptació escolar.

Que els 2 primers dies hi vagin de 9 a 10: 30h i els 2 següents de 9h a 11: 30h per al cinquè fer de 9h a 17h NO és adaptació escolar.

Que els pares puguin quedar-se a la classe mitja hora i després se’ls digui que se’n vagin NO és adaptació escolar.

Que es permeti que es quedin per donar seguretat a l’infant però només 1 setmana NO és adaptació escolar.

Estar de cop 3h o més en una classe nova, amb mestres nou i amb infants als quals no es coneix, no té res a veure amb adaptació escolar.

BUSQUEM ALTRES PARAULES PER anomenar TOT AIXÒ. DIGUEM QUE es TRACTA D’UN “INICI ESCOLAR” I QUE AQUEST POT SER “esglaonat”, o amb un “DIA DIFERENT” SI NOMÉS 1 DIA ELS PARES PODEN ENTRAR A L’AULA, O AMB “DIVISIÓ DE GRUP” SI LA PRIMERA SETMANA NO HI VA TOTA L’AULA ALHORA… EL QUE SIGUI.

No confonguem. Perquè després les famílies també es confonen. I moltes creien que podrien fer adaptació escolar perquè així els ho van dir al març durant les preinscripcions, però ara, al setembre, alguna cosa els grinyola. No era el que esperaven. I tot i que els van dir que cada nen té el seu ritme, ara veuen com al setembre, se suposa que tots són iguals.

Acceptem que molt poques escoles permeten una adaptació escolar real. Acceptem que la gran majoria no estan per la labor. Que s’incomoden, o que no ho veuen important. Sí, podem buscar mil excuses si voleu. Mil. I totes són acceptables, segurament.

I sí, acceptem també que el sistema no acompanya i que les obligacions laborals a alguns els ho impedirien (encara que a molts altres no). Acceptem que hi ha escoles que insten a les famílies a fer un acompanyament durant l’inici escolar amb presència a l’aula, però que molts adults creuen que és una ximpleria i que com més ràpid, millor. I no volen aprofitar l’oportunitat que els dóna l’escola perquè no ho veuen necessari.

PERQUÈ LA REALITAT, LA CRUA REALITAT, ÉS QUE L’ADAPTACIÓ REAL NO INTERESSA I QUE NO HI HA VOLUNTAT, PERQUÈ HAURÍEM DE POSAR LA VIVÈNCIA DE L’INFANT AL CENTRE. I, COM SOCIETAT, AIXÒ NO INTERESSA, ALMENYS AQUÍ.

La vida és dura, què hi farem, hauran d’acostumar-s’hi, diuen molts. Tots hem plorat, diuen altres.

Doncs quina pena. Quina pena que podent fer les coses millor ens conformem fent-les tan malament. Amb la “gran” justificació que sempre ha estat així. Doncs quina pena.

Quina pena que no ens indignem més. Que no lluitem més. Que no intentem canviar el que sí és canviable.

¿Que ho superaran? I tant, uns millor que altres, però quin inici escolar!… Si a la majoria d’escoles de moltíssims països hi ha classes amb autèntics drames és que alguna cosa estem fent molt malament.

Però el pitjor no és això.

El pitjor és normalitzar-lo, treure-li importància i no fer absolutament res per canviar-ho. I dir que no n’hi ha per tant. Sempre traient importància al que viuen o senten els nens… no fos cas que prendre consciència ens remogui massa al nen que vam ser. No fos cas que haguem de plantejar-nos alguna cosa. No fos cas que ens titllin de sobre-protectors…

Canviem la mirada. Prenguem consciència de la importància del vincle en aquesta etapa dels nostres fills i de fer una bona adaptació perquè el nen pugui vincular-se amb mestra/e i nens des de la seguretat i la calma. Des del sentir-se acompanyat en aquest canvi tan important que li toca viure.

És vital que respectem la infància i els drets dels nostres infants a ser tinguts en compte, a ser escoltats i a ser acompanyats com mereixen.

És vital i és urgent. Els nens no esperen.

 

RESPONENT DUBTES

 

I tu, llavors, què proposes?

El que cada dia es fa en més escoles: permetre que un adult de referència (mare, pare, àvia, avi, tiet, qui sigui) es quedi amb el nen a l’aula el temps que aquest necessiti per sentir-se segur i començar a vincular- amb mestres i infants.

Però ¿qui pot fer això així?

Doncs hi ha famílies que no tenen possibilitat, però hi ha altres que es combinen vacances (primer les fa un, i després l’altre), o que busquen opcions durant unes setmanes per poder estar ells o algun familiar a l’aula.

I si no hi ha tots els pares, què passa?

El que passa és que encara que faltin adults de referència, no hi ha plors, o molts menys, amb la qual cosa, l’ambient a la classe és molt millor. Que es faci una adaptació gradual afavoreix els que estan amb un adult de referència i als que no, perquè tota l’aula es veu beneficiada per l’ambient, la calma…

Si home, ¿I quedar-nos sense vacances?

Quantes vegades tindrà 2 o 3 anys el nostre fill/a? Quan tinguem 80 anys, de quantes vacances haurem pogut gaudir junts? Creus que recordarem l’adaptació escolar i que aquell any va ser un estiu una mica diferent? Segurament no. Si l’inici escolar es fa bé 1 vegada, no cal fer adaptacions més que 1 cop i no cada setembre.

I si podem i volem però no ens deixen?

Parleu, parleu i parleu. És importantíssim el moment de triar escola, d’anar a les reunions de portes obertes per poder parlar amb l’escola i preguntar per tots aquests temes, perquè de vegades, al setembre, és massa tard. Però tot i així, sempre he cregut que parlant la gent s’entén i podem buscar fórmules que ajudin a cada nen. Hem de caminar de la mà en això, famílies i escola, des la bona entesa i el bé dels nens.

Em diuen que me’n vagi ràpid i sense acomiadar-me. Ho faig?

Acomiada’t sempre. Sempre. Ràpid?… depèn del moment, de com estigui… Almenys pren-te el temps de validar les seves emocions “Ho sé, no vols que me’n vagi, i estàs trist. És normal i t’entenc. Plora si ho necessites. La Carme t’acompanyarà i jo tornaré després. T’estimo molt “. Que sàpiga que tot i que no us podeu quedar, sabeu què li passa i ho enteneu. Trenca l’ànima, ho sé… però si no hi ha més opció, no hi ha més opció.

Jo no el veig a punt encara. Porta 3 dies d’adaptació i la mestra em diu que ja me’n vagi perquè si hi sóc diu que no es vincula. Què faig?

3 dies són molt pocs per alguns nens per poder sentir-se segurs en un lloc tan nou. Si noten la impaciència del professional i la nostra incomoditat, menys ganes tindrà de relacionar-se i desenganxar-se del nostre costat. Confiem, tant pares com mestres de què donant-li el temps i la confiança, tot arribarà.

He de deixar-lo al pati i ja plora abans d’arribar…

No poder acompanyar un nen de 3 anys a l’aula ho trobo un greu error. En què ajuda? En res. Potser a nivell logístic de l’escola en alguna cosa, no ho sé, però a nivell emocional per al nen que veu un pati enorme que ha de creuar sol, en res. Al contrari, ho empitjora tot. No fem difícil el que és fàcil. Una mica d’empatia.

I quant trigaré a adaptar si es fa adaptació real?

Depèn. Hi ha nens que en 3 dies ja estan dient adéu als seus pares súper feliços. Altres triguen un mes o més. Dependrà de la confiança que els doni el professional que es queda amb ells, del seu caràcter, de com de tranquils estiguin els pares, de si a l’aula hi ha calma o molt soroll… de moltes coses. El que està clar és que les presses mai són bones companyes dels nens així que toca tenir paciència.

I si ens titllen de sobre-protectors?

Respectar els processos dels nens no és ser sobre-protector. En el respecte hi ha el saber quan és el moment de deixar que el nostre fill voli sol. Però quan no el veiem capaç (recordem que estem parlant de nens molt petits) i lluitem per acompanyar-lo en aquest procés fins que ho sigui, no considero que això sigui sobre-protegir-lo, sinó simplement, protegir-lo d’un inici escolar que pot ser de tot menys el que hauríem de desitjar com a societat. Aniran molts anys a l’escola: com millor iniciïn aquesta etapa, com més els agradi, millor. I no els agradarà més si no s’han tirat dies, setmanes i fins i tot mesos plorant-hi?

¿Això és una utopia?

NO. Rotundament no. Quan vaig començar a parlar d’aquest tema i a acompanyar famílies en els seus processos fa anys semblava que fer adaptacions reals fos una anada d’olla. Ara, cada dia hi ha més escoles que no només ho permeten sinó que han comprovat els efectes tan beneficiosos que té per a famílies i escola, per a tothom. Potser en el vostre entorn això és impensable… bé, el primer és saber que és possible, prendre consciència i després moure’ns no? Com s’han canviat les coses, sinó?

Com serà la vostra adaptació?

La meva filla petita comença P3 en una escola pública de la nostra ciutat. En aquest cole van barrejats P3, P4, i P5. El dimarts 12 comencen els de P4 i P5, que repeteixen aula i mestra: com menys canvis, millor. L’endemà comencen els de P3. A cada classe només hi ha uns 5 o 6 nens de P3 amb la qual cosa, no hi ha els 20 adults de referència de tota la classe sinó només dels de P3 i d’alguns de P4 que potser encara ho necessitin uns dies. Ens asseurem en una paret i el nostre paper no és altre que el d’observar i donar seguretat, res més. Ens hi quedarem tot el matí, fins a les 12: 30h. Cada nen anirà al seu ritme. Potser una mare se n’anirà ja al 4t dia a fer un cafè i tornarà, i un pare no podrà ni somiar-ho fins al 10è. Observant tots i acompanyant-los. Si algú només té 1 setmana i després ja ha d’anar-se’n, hi ha la mestra, per acompanyar aquest nen que potser plorarà. Però segurament serà l’únic i per tant podrà tenir l’atenció que necessiti en aquell moment.

Ho veus? No és una utopia. Existeix, i en més llocs dels que creiem. Ah, i no tinc cap dubte que cada any serem més.

Tant de bo tot el que t’he explicat avui et serveixi.

Molta sort.

PD: Per cert, aquest cap de setmana a TVE han tocat el tema de l’inici escolar i he tingut de donar el meu punt de vista. Ho podeu veure en aquest enllaç al minut 31:30: TELEDIARIO

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

2 Responses

  1. Tot i que crec que cada nen és diferent, us volia comentar el meu cas per si a algú li ha passat. L’any passat el meu nen va canviar de la guarderia a una escola (de P1 a P2 perquè ens entenguem…) Així ho fan al País Basc…no els deixen acabar el període 1-3 anys en la mateixa guarderia..

    El tema és que el meu nen es molt sociable en general i les coses noves li agraden molt. Per aixo, anar a una escola nova li encantava i no vaig haver de fer quasi “adaptació escolar” al setembre.
    Ara ve el millor. Quan l’escola es va convertir en una rutina va arribar el caos: als voltants de novembre CADA DIA de la setmana plorava i plorava que no volia anar a l’escola.
    Jo em pensava que li havien fet alguna cosa o que s’ho passava malament, pero no. Em vaig adonar que la seva adaptació escolar començava aleshores. Que era quan la rutina se li feia més feixuga quan necessitava el meu acompanyament.

  2. La solució? Anar amb ell a l’escola i quedar-m’hi tota l’estona que necessités…A vegades passejavem pel passadís per tardar més en arribar a la seva classe, altres vegades ens deixaven “colar-nos” a la classe dels més grans…Les professores al principi els va sorprendre una mica que arribessim cada dia tant tard, pero d’alguna manera ell va anar millorant i cada dia plorava una mica menys.

    Ara em pregunto: perquè no es fa una adaptació escolar real segons les necessitats de cada nen. Jo ja sé que aquest any als voltants de novembre hauré de baixar el ritme…si ho hagués sabut abans segurament m’hauria estalviat molts mals de cap…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.