Recuerdos

Ara fa un any…

22.7.2014

 

Són les 6:40 del mati i escric a les notes del mòbil en un moment d’insonni. Fa una estona donava el pit a la Lua i se m’ha fer conscient que va ser per aquestes dates quan em vaig quedar embarassada d’ella. Ara comença aquella època que dura nou mesos, en què vas recordant “fa un any em vaig quedar embarassada. Fa un any que vam anar aquí i jo tenia una panxa així. Fa un any vam fer això i vaig notar la Lua per primer cop…….”, i així anar fent fins quan tindrà 1 any i recordaré el minut a minut del seu part.

 

Aquest pas, (el d’anar-ho recordant tot el primer any de vida del teu fill) és inevitable. Em sembla que no conec ningú que, encara que sigui sense voler, el faci. I això passa just aquest primer any, no el segon, o el tercer, o quan el teu fill ja té 6 anys. Passa ara, amb una força bestial. És la impromta de l’arribada, suposo. La impromta de l’embaràs, del part, del primer temps de nosaltres com a mares duent una altra ànima a dins. Dos cors bategant alhora; com podria això passar inadvertit?

 

O sigui que ara, aquests dies, comença el meu particular viatge recordant que farà un any que vas arribar, Lua. Recordant que ens vas escollir un juliol, suposo que perquè ja tenies ganes de venir de vacances amb nosaltres 😉

 

Recordaré els inicis amb tu a dins, amb un cansament que m’anclava a terra i en unes vacances que vaig passar estirada: al costat del riu, estirada a la platja, estirada a la gespa…. Perquè només tenia son i ganes de descansar. Uns inicis que em van costar de gestionar amb la Laia i vaig transitar entre la meva tremenda necessitat de repòs i d’escolta del cos i la seva necessitat de mare. Entre les meves ganes de desconnectar i estar per tu, Lua, i el seu neguit de “mama, què vol dir que tindré una germana? Què passarà? M’estimaràs, encara?”

 

Recordo la poca paciència que jo tenia i com ens va costar anar trobant l’equilibri i el camí. Com sempre, tu ho vas posar molt fàcil i amb amor i comunicació vam anar-nos situant tots els membres de la família. Et vam fer un lloc físic i mental a banda de l’espai que ja molt abans ocupaves en el nostre cor.

 

Va ser un estiu especial, com ho està sent aquest. Amb tu al meu costat, al nostre costat. Fa un any que hi ets, 3 mesos a fora amb nosaltres, i em sembla impossible que no hi hagis estat tota la vida. Sempre m’ha xocat aquesta sensació. La de que fa poc que estem juntes i us conec i alhora, semblar que ha estat sempre així. Qui sap si ja ens coneixíem d’abans i  un fil invisible ja ens unia a tots quatre… Qui sap…

 

M’agradarà fer aquest viatge pels records, Lua. Fer-lo amb tu ja al meu costat. Fer-lo mentre en el present, us sento riure i jugar amb la Laia. Recordant i gaudint del que tenim ara, que ja ho saps: és molt millor del que mai m’hagués pogut imaginar.

 

T’estimo filla.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.