Assegurança de vida

20.1.2012

L’últim dia de l’any vaig anar a la meva entitat bancària; havia de fer una gestió i la noia que m’atenia de sobte em surt amb un “veig que no tens cap assegurança de vida… No creus que n’hauries de tenir una?” i aleshores em va començar a mostrar un futur més que incert amb frases de l’estil: “és que si et morissis avui, què passaria? Què els deixaries als teus?” i coses així que us asseguro que un 31 de desembre a les 9 del matí, enmig de les festes de Nadal, no et vé gens de gust escoltar. Va intentar-ho per la dreta, per l’esquerra, amb un dríbling mentre ja em posava la jaqueta i finalment, veient la meva negativa reiterada, va desistir.

Quan vaig sortir vaig celebrar que a fora fes fred i l’aire gèlid em toqués la cara. Necessitava una mica de frescor davant del futur desastrós que s’havia cuidat de pintar-me aquella noia amb la millor de les intencions: captar una clienta i vendre un nou producte. I sí, us ho asseguro, va aconseguir fer-me posar una mica de mal rotllo. Però no per la hipoteca, pels diners, pel què passaria si… sinó perquè mentre em parlava, mentre em deia “si un dia et mors…” a mi només em venia una paraula al cap: Laia.

Perquè quan et converteixes en mare/pare el que et fa més por és que a aquella criatura que tant t’estimes li pugui passar una cosa, i just després, el següent que t’espanta és que et pugui passar a tu i que per tant, li facis mal amb la teva absència i et perdis cada pas de la seva vida. A vegades he arribat a dir una frase tan il·lògica com “si em morís, crec que no ho suportaria”. Ja ho sé, que és absurda, però és com ho sento: no suportaria no veure-la, no estar amb ella, no consolar-la quan es fa mal, no ser-hi quan em necessiti, no ensenyar-li tot de coses que tinc ganes que vegi, no poder veure-la créixer i aprendre… No suportaria no poder ser-hi el dia que s’enamori, o quan digui “estic embarassada” (si és que vol tenir fills algun dia), o abraçar-la quan tingui por d’algun entrebanc que li hagi sortit a la vida…

I és curiós que justament ara que sóc mare, que tinc una filla que creix, i riu, i es feliç, pensi tot sovint en la mort… Suposo que és perquè estic tant en contacte amb la vida, tan present en aquest fluir de VIDA amb majúscula que són els nens, que inevitablement de sobte t’apareix l’altra cara, el seu contrari, la mort (que són indissociables)… per recordar-te que ho assaboreixis cada dia, perquè aquest instant que acaba de passar, ja no tornarà. Que visquis intensament, que vagis on et dugui el cor, que estiguis amb qui vulguis estar, que estimis el teu fill més que a tu mateix, que visquis en l’amor cada dia, cada moment, perquè quan menys t’ho esperis arribarà la mort i t’ho prendrà tot d’una revolada. És una injustícia? No ho sé… només sé que des del primer dia sabem com acaba el guió i que per tant, no podem al·legar que no ho sabíem. Avisats n’estem, o sigui que no busquem excuses; és la nostra responsabilitat treure el millor de cada moment, de cada dia…

I per cert… assegurança de vida? Curioses aquestes paraules juntes, no? Com si t’asseguressin la immortalitat, com si tenint això, ja res et pogués passar… Continuo meditant si cal que en tingui una… però em costa perquè pensar-hi, què voleu que us digui, no em mola!