BABIES

6.8.2011

Tenia moltes ganes de veure la pel·lícula Babies i finalment, ho he aconseguit. M’ha fascinat tant que n’he hagut d’escriure. Ja l’he vista dues vegades i la veritat és que no em canso de mirar-la. És sublim. De fet, segur que se’n podrien fer milions de pel·lícules com aquestes; observar qualsevol nadó, durant molt de temps, sense intervenir. És simplement, fascinant. I el millor de tot, és les diferents cultures i països que han escollit per fer el film; Mongòlia, Japó, Estats Units i Namíbia.

El primer que em va provocar Babies és amor. M’estimo els nens, tots, no ho puc evitar, i veient aquesta pel·lícula vaig tornar a notar aquest sentiment amb una força imponent. M’agraden els bebès quan acaben de néixer, quan tenen un mes, quan en tenen sis i quan aquests bebès ja no són bebès i s’han convertit en nens. Aneu molt alerta els que no voleu tenir fills perquè si veieu Babies algun dia pot ser que provoqui en vosaltres algun cataclisme i acabeu canviant d’opinió! A mi em van entrar unes ganes boges de tenir-ne més. De tornar a estar embarassada, de tornar a parir, de tornar a cuidar un nadó, de tornar a criar… Sé que ara no és el moment i encara no sentim el meu company i jo el desig intens que volem sentir per anar-lo a buscar, però aquest film em va fer pensar que sí, que en vull més. No sé quan, i sé que no serà ara, però en vull més.

Però el més important d’aquesta pel·lícula és que plasma d’una manera brutal les diferències en la criança dels fills en parts del món tan allunyades les unes de les altres. I sens dubte, de totes, em quedo amb la història de l’Àfrica. Potser no hi estareu d’acord però en les seqüències de Namíbia hi havia harmonia entre aquell bebè i la seva mare, en contacte permanent, en connexió permanent. Entre aquell bebè i els seus germans, els seus amics i veïns. Entre aquell bebè i els animals del poblat i sobretot, entre aquell bebè i la terra. El bebè de Namíbia està en contacte permanent amb la terra, amb la sorra, jugant, explorant, investigant, aprenent. No li cal anar a sessions d’estimulació precoç, en té prou vivint com i on ho fa. La seva mare no ha d’anar a sessions de criança per trobar-se amb altres mares i no estar tan sola com les de San Francisco o Tòkio perquè viu en tribu. La seva mare el deixa fer, el deixa observar. També al de Mongòlia però està més sol, passant moltes hores dalt d’un llit, embolicat i sense ningú més.

Ni visc en un poblat de Namíbia, ni vivim amb galls i cabres a casa, ho sé. Però vaig pensar que potser els nostres fills estan massa poc en contacte amb la Natura, amb la Terra. Que potser això és responsabilitat nostra, intentar que no perdin la connexió amb el bosc, els arbres i els animals. Que potser els vigilem massa: “no toquis això, no facis allò, no t’embrutis, no facis, no vagis allà, alerta, no caiguis,…” Ens preocupem massa? Confiem massa poc en les seves possibilitats de control? No en sé les respostes. El que està clar és que la mare africana i la mongola donaven molta més llibertat als seus fills de la que donem les mares d’aquí. Sens dubte.

Babies té moments fantàstics. No té diàlegs ni veus en offs i passa increïblement bé. No es fa llarga, ni pesada. La música és perfecta i és una pel·lícula ideal per veure amb els vostres fills. Jo ho he fet i li ha encantat. Tant, que des de fa dos dies em demana: “Veure bebès!”.

L’heu vista? Us ha agradat? Què us va fer pensar? Què us va remoure?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats