17.9.2012

 

Entro de “novata” en aquest nou món de portar una filla a l’escola i la primera cosa que em xoca és el canvi de ritme. Jo, que després de parir vaig estar feliçment 2 anys sense treballar, anant al ritme que la Laia i jo necessitàvem, dormint fins les 11 del matí si calia, fent migdiades quan volíem… de sobte em trobo que els ritmes canvien. I sí, ho sabia, no em queixo. Només dic que no em pensava que em xoqués tant.

 

Perquè quan tens una filla mussol, despertar-la és un calvari. “Laia, bon dia!” i com si sentís ploure. “Laia, que hem d’anar a l’escola” i igual. Només dorm profundament, i no sent ni el soroll de persianes, ni les teves paraules… La deixes fer una mica més perquè et sap greu fins i tot trencar-li aquell moment de son tan i tan plàcid. Fins que l’has de despertar i no hi ha manera. Finalment entre tu i el teu company aconseguiu que obri un ull i ho fa amb un esforç inhumà, com si li anés la vida! I tu dius… “mare meva, com ho farem?” i continues batallant perquè obri l’altre ull que li queda! Han passat quinze minuts i encara ronroneja al llit… i el més calent és a l’aigüera. Cal vestir-se, esmorzar… i tu ja veus que aneu tard.

 

I té tanta son que gairebé no té ni gana. I menja sense esma, i es vesteix sense esma… Contenta, perquè no és de llevar-se de mal humor, però que si li diguessis que pot tornar al llit no s’ho pensaria ni dues vegades. Total, que finalment sortiu tots tres la mar de monos cap a l’escola i ella amb prou feines ha pres una mica de cereals o ha menjat un trosset d’entrepà… poca cosa. Arriba a l’escola i fins i tot jugar li fa mandra: perquè té son. Ha dormit 10 hores i mitja i té son. No són les hores que ha dormit, sinó que per ella, les vuit, és llevar-se extremadament d’hora. Els seus biorritmes no es desperten fins les 11h, i no ho dic per exagerar.

 

Intenta jugar però no hi posa gaire entusiasme… La veus que li costa, que no té l’energia matinera dels nens que no són mussols, i aleshores et preguntes si hi podries fer alguna cosa. I t’ho treus del cap perquè saps que és així des del dia que va néixer. Que hi ha nens que són de llevar-se a les 7 del matí sempre i nens que no, i a tu t’ha tocat de les que no. Acceptem-ho. Potser costarà agafar el ritme. A l’hora que toca sortiu de l’escola i cap a casa, i com que els ritmes van tots girats, quan surt té encara molta més son que quan hi ha arribat i a sobre, una gana ferotge. Arribes a casa mig corrents perquè son+gana=conflicte (altrament dit “pollo”) i pares taula ràpid i no saps si serà capaç de fer un mos perquè s’acaba d’estirar al terra dient “Mama, quina son!”. I somrius, perquè l’escena és còmica, però no són ni les 13h i ja estàs esgotada!

 

Finalment dina i dorm sense conflicte (per sort!) i es lleva d’hora de la migdiada perquè l’ha començat també molt d’hora… Tot corre endavant i té gana de berenar més d’hora, i son també més d’hora… Com si el rellotge et perseguís… I això vol dir que has de fer el sopar més d’hora, banyar més d’hora… I el primer dia et pilla el tren. T’atropella, directament. Se’t fa més tard del que hauries volgut, no havies previst res per sopar, ella té gana i son i vas tan ràpid com pots traient el fetge per la boca.

 

Finalment sopa i es banya i encara no són les 21h. Sembla que ho has mig aconseguit…! però no, perquè al sortir de la banyera està tan KO que plora i monta un pollastre per qualsevol cosa que li doni una excusa per treure plor i estrès del matí a l’escola, i cansament, son… perquè no s’aguanta. Apagues l’incendi i ja sou al llit per explicar el conte. Sembla que es relaxa però ha estat un dia tan ple de canvis i de trencament de rutines que li costa el triple que un dia normal. Quan finalment cau rendida són les 10 i pico, encara has de sopar, recollir, penjar el post del dia i evadir-te ni que sigui un moment. Quan ho acabes tot gairebé ja són la 1 de la nit… Portes exactament 17h sense parar. I aleshores, en un atac d’esgotament fas allò dels 10 manaments mig histèrica:

 

–        Això no pot ser!

–        Ens hem d’organitzar millor!

–        Hem de tenir menús fets!

–        Hem d’acostumar-nos a comprar per internet i tenir la nevera pleníssima sempre!

–        Hem d’aconseguir que vagi al llit més d’hora!

–        Hem de tenir el dinar fet per quan tornem de l’escola!

–        Hem de fer alguna cosa per tenir temps per cadascú, que sinó, petarem!

–        Hem d’intentar conciliar millor!

–        La nit abans ho hem de deixar tot preparat per l’endemà al matí!

–        Hem d’adaptar-nos el més aviat possible al nou ritme!

 

I quan acabes de fer tota aquesta parrafada saps que has dit coses lògiques que ja sabies, i que t’has posat histèrica quan potser no calia…  Per sort, el tens a ell al costat amb uns ulls com dues taronges que molt dolçament et diu: “Míriam… és només el primer dia… què tal si ens donem una mica més de marge abans de posar el crit al cel?”

 

🙂

 

Tu, que m’estàs llegint… t’ha passat alguna vegada el mateix?

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: Ver más información sobre Protección de Datos en el siguiente enlace: Política de Privacidad