Mai llencem la tovallola

21.9.2012

 

Hi ha moments en la criança dels fills que són difícils: alguns perquè ho són realment i d’altres que no ho són, però els adults els vivim com si fossin una autèntica tragèdia. El pitjor, sens dubte, des d’una malaltia del fill, però també etapes que poden ser complicades com ara l’inici, en l’adaptació de tots a una nova vida amb fills, o la fase en què els nadons criden, o quan s’enfaden moltíssim i ens ho mostren, o quan no poden suportar la separació dels pares, o el procés de control d’esfínters, o l’etapa de terrors nocturns, o les mal anomenades “marranades”… i podria anar continuant amb un llarg etcètera. Cadascú vivim cada etapa no com volem sinó com podem. En base a les nostres vivències anteriors, a la nostra consciència i a la informació que haguem tingut o no sobre aquella qüestió en particular… I a vegades ens preocupem molt, moltíssim.

 

Un dia vaig explicar que quan la Laia era petita mossegava. Mossegava molt i tot. (“NENS QUE MOSSEGUEN“) i sí, em vaig desesperar… Però hi havia una paraula que ressonava dins meu sempre: Confia. Confia que un dia ja no ho farà, confia que entendrà que això no ho pot fer, que no pot fer mal als altres… i no vaig desistir: ni en explicar-li què li passava i per què, ni en la confiança envers ella. No vaig tirar la tovallola, malgrat que a vegades se’m feia molt costa amunt trampejar la situació…

 

Nens que piquen, nens que criden, nens que insulten, nens que fan coses que no entenem, nens que ploren moltíssim o que tenen comportaments que no esperàvem… Com a pares crec que tenim l’obligació i el compromís de no tirar mai la tovallola i de confiar. Una bona informació, buscar el recolzament adequat, intentar envoltar-nos d’un entorn que ens sostingui en els moments difícils… tot això farà que en etapes dures puguem NO llençar la tovallola. Perquè sinó ens desesperem, i cridem nosaltres, i plorem nosaltres, i tenim comportaments que ara són ells que no entenen,… perquè perdem els papers i la ment ens diu una vegada i una altra “no ens en sortirem” i ho va repetint com un mantra. O altres coses com “és que no deixarà mai de picar” “és que no es vestirà mai sol”, “és que sempre es posarà malalt”, “és que jo no l’entendré mai”… i anirà instal.lant desconfiança dins nostre. Desconfiança en la nostra capacitat de suportar i reconduir la situació, en la capacitat nostra de ser pares i mares, i desconfiança cap al nostre fill, cap als seus processos i capacitats…

 

Un dia us vaig dir que MAI és molt temps (“MAI ÉS MOLT TEMPS“). Però en aquesta situació sí que vull fer servir aquesta paraula: MAI llencem la tovallola, mai. Si esteu desesperats busqueu ajuda, truqueu als amics, a la família, a qui sigui que us pugui entendre i acompanyar, envieu-me un mail, busqueu informació, professionals que us puguin donar eines, esbargiu-vos, aneu al bosc, respireu, mediteu, feu el que calgui… per mai, mai, mai, llençar la tovallola.

 

En primer lloc per nosaltres, perquè si la llencem alguna vegada ens sentirem encara pitjor: derrotats, frustrats, culpables. I en segon lloc i no menys important, pels nostres fills, perquè si alguna vegada llencem la tovallola, ells ho sabran. Encara que no ho diguem, encara que intentem dissimular i duguem la nostra derrota en silenci… ells ho sabran i també se sentiran encara pitjor: poc mereixedors de tenir-nos, culpables de fer-nos patir i sols. Perquè si els pares no confien en tu, si no confien en què pots fer-ho, en què pots superar-ho, en què pots canviar les tornes… qui ho farà?

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats