Carta per la Laia

14.3.2011

(El meu cap de setmana ha estat totalment marcat pel vincle mare-filla. El vincle cap a la Laia i el vincle cap a la meva mare. El vincle de les meves amigues amb els seus fills, i el vincle de les meves amigues amb les seves mares. Ha estat tant així, tan intens i tan especial, alhora, que he recordat un text que vaig escriure abans d’inaugurar el blog. El “post” d’avui el dedico a totes les dones, a les dones-mares, a les dones-filles, però sobretot, a aquelles que han perdut a la seva mare. I molt especialment, a vosaltres, Lali i Noe. Una abraçada immensa.)

10.2.2011

Laia,

avui et veia jugar amb les teves nines, fent veure que els hi donaves el pit i que després les posaves a dormir i pensava que si algun dia ets mare, ho faràs molt bé. Et mirava i tenia ganes de dir-te que si pugués, et trauria tots els obstacles que et puguis trobar al camí, però aleshores, suposo, que no trobaries mai ni les eines ni la força per fer-ho un dia tu sola. Que si pugués, em canviaria per tu cada vegada que estàs malalta, però aleshores, suposo, que no et faries mai prou forta per créixer i fer-te adulta. Que si pugués, t’eliminaria tots els disgustos que puguis sentir al llarg de la vida, però aleshores, suposo, que no aconseguirires aprendre, entendre,… i tampoc podries comparar i valorar els moments de joia, felicitat i alegria que també hi haurà a la teva vida. Si pugués, pactaria amb qui fos que m’assegurés que la teva vida serà plena i que tu seràs feliç. Però no conec ningú encara amb qui poder fer aquest pacte.

Tinc la certesa que m’estimes, més del que em puc imaginar, i t’ho agraeixo de tot cor. També tinc la certesa que un dia et distanciaràs una mica de mi, perquè ho necessitaràs també per fer el teu camí. Vull que sàpigues que hi sóc ara, que tens un any i mig, i que hi seré sempre, tant quan et distanciïs, com quan tornis a mi. Que em trobaràs quan em busquis, sigui el moment que sigui.

Però el més important que vull que sàpigues ara és que quan dic que hi seré sempre, em refereixo també a després d’anar-me’n. Encara que em mori en l’ara i l’aquí, encara que no em vegis amb els teus ulls, i que no em puguis tocar, hi seré, d’alguna manera i vetllaré per tu. Vetllaré per tu i vetllaré pels teus. Perquè els teus, també seran meus. Perquè el vincle que tenim traspassa l’espai-temps i es perpetua més enllà del que la nostra estreta ment pot arribar a concebre. Que no entenguem per què ni com, no significa que no sigui possible… I Laia, creu-me, n’estic segura,… és possible. Les mares no ens podem allunyar tan fàcilment dels nostres fills. Faré els possibles per donar-te el confort i la confiança que necessites per saber que hi sóc.

Però no tinc pas intenció d’anar-me’n, encara. El que vull i el que pretenc és veure’t créixer, veure’t aprendre, evolucionar, fer-te una dona. Una dona feliç que estimi i que sigui corresposta. Que visquis en l’amor, que és aquesta cosa dolça que experimentem tu i jo des del dia que vaig saber que estava embarassada. Només fa un parell d’anys, d’això, i ja no puc concebre la meva vida sense tu. Simplement, no puc. Gràcies, una vegada més, per fer-me aprendre tantes coses i per ensenyar-me tant cada dia. Viure al teu costat és un regal que mai hauria pensat que en seria mereixedora. Tu i el teu pare em feu feliç. Cada dia.

Que la vida ens doni tot això molt de temps més. Vull ser una velleta arrugada, agafada de la mà també arrugada del teu pare, veient com mires els teus fills amb els mateixos ulls d’orgull i tendresa amb els que nosaltres et mirarem a tu.

T’estimo,

Mama