Consciència corporal: la importància d’introduir-la als fills

Vivim en un moment i en un lloc on sovint tenim força consciència del que fem, del que volem, del que desitgem (més o menys)… però també massa sovint, no tenim gaire consciència sobre el que som i sobre el que necessitem. Quan parlo de consciència del que som em refereixo al que sóc més enllà del cos i al que sóc corporalment. L’espai que ocupo, com em moc, com em sento físicament, i també, òbviament, com em sento emocionalment, com estic,… però no és de les emocions del que vull parlar avui.

Avui us vull parlar del cos. Això que ens transporta, que ens aguanta i que ens ajuda a arribar on volem anar, això que és tan important i que descuidem tant. Projectats en el FER com estem, ens costa escoltar el cos. Quan em plantejava la idea de ser mare, una cosa que tenia clara és que volia transmetre als meus fills la importància de saber-se escoltar. Sobretot per no acabar com jo, que durant uns anys no feia gaire cas del que el cos em deia i treballava per damunt de les seves possibilitats, anava cansada per damunt de les seves possibilitats i estar malalta em suposava un autèntic daltabaix.

Us explico tot això per si us pot ser útil amb vosaltres i amb els vostres fills. Us animo a plantejar-vos, a reflexionar, sobre quina relació teniu amb el vostre cos. Preguntar-vos si l’escolteu quan us parla, si l’ignoreu, si us fa més aviat nosa el que us diu o si, simplement, ni el sentiu. Preguntar-vos (en relació al vostre fill) quina relació hi té. Si li costa parar, si li costa estar malalt, si li costa atendre’l i cuidar-se com el seu cos es mereix… Quina relació teniu a casa amb la consciència corporal? Familiarment, us abraceu, us feu massatges? Quan esteu cansats, seguiu fins a rebentar o pareu quan el cos us ho demana? Dormiu les hores que el vostre cos us diu que necessita o sempre trobeu alguna cosa millor a FER?

Les respostes us poden sorprendre.

Amb un bebè, el primer que podem fer perquè vagi prenent consciència del cos que té, de l’espai que ocupa, del seu volum, etc… és fer-li massatges. Tants com vulgui! Tants com gaudiu! No només us ajudarà a l’hora de vincular-vos, fer-vos més còmplices i estimar-vos amb cada carícia una mica més, sinó que l’ajudaran a saber fins on arriba el seu bracet, com són de llargues les seves cames… encara que tot sigui a nivell inconscient.

Més endavant, a mesura que vagi creixent i sense oblidar el massatge, amb les paraules podrem anar explicant als nostres fills com n’és d’important relaxar-nos, afluixar les cames quan estan massa tenses, parar el moviment, respectar les hores de descans perquè el cos no hagi d’emmalaltir.

I en cas de malaltia, explicar que el cos s’està fent fort i que necessita parar, dormir, fer febre o el que sigui, per anar superant el que li hagi tocat viure. Si podem permetre’ns que durant uns dies no vagin a l’escola bressol, a l’escola de més grans i que puguin aturar l’activitat, podrem ajudar a què el seu cos es recuperi de veritat i pugui, quan sigui l’hora, tornar a l’activitat.

Puc dir que amb la Laia fa anys que estem en aquesta etapa i que ara, que té cinc anys i mig, m’agrada veure els fruits d’haver introduït la consciència corporal des de l’inici. M’agrada veure com es coneix el cos i les seves necessitats. Com sap parar i arrancar. Potser el més difícil és l’aturada de les nits, l’hora d’anar a dormir i poder anar disminuint el nivell d’activitat. L’hauríeu de veure a vegades saltant al llit just abans de posar-se a dormir… hi ha dies que no acabar la paciència és gairebé feina impossible. Però quan finalment s’ha aconseguit estirar, intento guiar-la per una relaxació, perquè es pugui anar deixant anar i pugui anar entrant en son profund. Hi ha dies que és més fàcil i dies que menys, però en general, crec que el resultat és molt positiu. També el que explica de com se sent i de com es nota el cos quan està cansada o malalta…

Consciència corporal acompanyada de paraules per anar podent entendre què signifiquen tantes sensacions…

En el fons tot és el mateix: respecte. En aquest cas, respectar-se a un mateix. Sovint estem molt abocats a explicar als nostres fills que respectin als altres, però també sovint ens oblidem de transmetre’ls la importància que es respectin a sí mateixos. I aquí també hi entrem nosaltres.

Els nens són uns grans imitadors i els serà molt més fàcil respectar-se si veuen que els seus pares es respecten entre ells (per descomptat) i també a sí mateixos.

I us en podria posar molts exemples, potser el més fàcil és el de quan ens posem malalts. Respectem la necessitat del nostre cos de descansar i recuperar-se o no parem de treballar, de fer, de sortir, mentre ens anestessiem amb medicaments d’aquests que no fan gran cosa més que deixar-nos seguir fent: tapen els símptomes però no la malaltia, però almenys podem seguir amb el nostre dia a dia intacte… Els fills veuen com ens comportem quan estem malalts, quan estem cansats… i potser ho imiten quan ells se senten igual.

Revisem el nostre quotidià familiar en aquestes situacions i si cal, aprofitem per fer alguns canvis. Segur que se’ns posaran molt i molt bé a tots. I això, el transmetre als fills el respecte cap al propi cos, cap a un mateix a tots els nivells, serà un gran llegat que els deixareu.

Si jo em respecto, detectaré fàcilment quan algú no em respecta i no ho permetré. Si jo no sé què és respectar-me, és possible que tampoc me n’adoni quan algú abusa de mi i em tracta sense respecte.

Què us ressona a dins?