A flor de piel

En quin moment?

27.1.2015

 

En quin moment vam deixar de confiar en nosaltres mateixes? En quin moment vam deixar de fer cas a la intuïció? En quin moment vam deixar d’escoltar-nos?

 

No ho sabem. I així, amb aquesta desconeixença, ignorant quan va ser que ens vam perdre, ens trobem un dia gestant, parint i criant a un bebè. I aleshores l’instint, aquell a qui no escoltàvem de feia temps, i la intuïció, que crèiem desapareguda, s’alien i criden amb força a la vida. Criden amb força a dins nostre perquè els fem cas. Fem cas de l’instint, de la intuïció, que és el que necessita el nostre bebè… I sentim a dins una veueta, una sensació, un full de ruta que ens guia però estem tant desacostumades a fer-los cas, tant desentrenades en l’escolta profunda de nosaltres mateixes que quan arriba aquell comentari de mare, sogra, cunyada, infermera, pediatra o qui sigui que ens diu que els agafem massa a coll, que ens entreguem “massa”, que els hem de limitar la llet i el dormir juntets i abraçats, que els hem de donar papilles encara que el bebè les rebutgi una vegada i una altra, que no hem d’atendre’ls quan ens reclamen de nit no sigui que s’hi acostumin…. els fem cas.

 

De seguida, el primer que pensem, o el segon (en el millor dels casos) és que deuen tenir raó. Que potser sí que hem perdut el nord, que vés a saber si l’estic malcriant… I desconfiem, de seguida, de nosaltres mateixes. Del que sentim, del que intuïm, del full de ruta que ens crida a dins “NO!!! Fes el que et diu el cor!” però clar, potser el cor fa segles que vam deixar d’escoltar-lo i el que ens crida arriba tan fluix, tan aixordat, que ni en sentim la vibració!

 

I seguim criant, a contracor, veient que els resultats d’allò que ens deien no són els que ens havien promès. I res ens quadra, i res encaixa. Perquè el no escoltar-nos ho va desencaixar tot.

 

El bebè ens mira, no entén res, no entén per què no confiem en nosaltres mateixes si ell hi confia a ulls clucs. I ens mira i no entén per què l’entrega que li donàvem sense recança ara, de sobte, ja no és incondicional.

 

En quin moment tantes dones vam deixar de fer-nos cas? D’escoltar-nos, de confiar en nosaltres mateixes? En quin moment i en quin lloc vam deixar de banda a la nostra intuïció?

 

Ara us dic, dones que em llegiu: i per què no aprofitem aquest moment tan sensible com és l’embaràs, el part i la criança, en què la intuïció està a flor de pell, per recuperar-la, per abraçar-la i per no deixar-la marxar mai més? Per què no aprofitem aquest moment tan important i sensible per creure en nosaltres? Per què no seguim el que ens dicta el cor que molt segurament serà entregar-nos sense condicions, estimar el nostre bebè sense por?

 

Per què donem tanta validesa al que ens diuen gent sense experiència, sense formació, plens de prejudicis, creences i idees obsoletes i en canvi, descartem a la mínima de canvi el que sentim ben endins nostre?

 

Segurament perquè un dia algú no va creure en nosaltres. Perquè no van fer cas del que dèiem que sentíem, del que dèiem que volíem fer, del que dèiem que desitjàvem de tot cor. Segurament perquè un dia, fa molt i molt temps, algú ens va fer creure (amb la millor de les intencions o no), que les nostres necessitats no valien la pena, que el que ens deia el cor que necessitàvem no tenia raó de ser. I així, sense ningú que ens cregués ni ens escoltés aquella intuïció nostra, vam arraconar-la. Per què tenir-la present si ningú més la tenia en compte?

 

Si no volem que els nostres fills creixin allunyats del que els diu el cor, escoltem-los. Donem validesa a les seves sensacions, impressions, pors, neguits. Permetem que la seva intuïció sigui; creiem-los. Deixem que ens guiïn. Confiem en ells perquè mai ells deixin de confiar en sí mateixos. I d’aquesta manera, tenint-los presents en cos i ànima, podran créixer connectats encara a la seva essència, sense perdre’s, sense ignorar-se… i quan s’embarassin, pareixin i criïn, no faran cas d’allò que entri en profunda contradicció amb el que els diu el cor. No dubtaran de sí mateixos. Creuran en ells i de la manera més natural, criaran a fills que tampoc es desconnectaran. I la cadena serà inacabable…

 

Creieu en el que us diu el cor, la intuïció, la part més sàvia vostra. És un llegat de valor incalculable que deixareu als vostres fills, néts, besnéts… I els altres, que xerrin! 😉

 

I ara diga’m… creus en tu?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats