“Mama, no vindrem la nit de Nadal, ho sento”. Va dir-ho i li van entrar ganes de plorar. Va agrair que la seva mare estigués a l’altre costat de el telèfon.

“Com que no? Però si hi serem tots “.

La Clara odia aquesta part, en la que ella s’ha de justificar en cada decisió que pren. La odia perquè mai troba la comprensió de la seva mare, ja no diguem la validació.

“Mare, nomès té 2 mesos i no crec que anar a un sopar amb 15 persones sigui el que necessiti ara mateix. Encara plora per les nits quan té son … ”

” Però s’haurà d’acostumar, és la seva família “.

Boom. La família. Aquest ens que per la seva mare, ho era TOT i justificava TOT. Tant era les circumstàncies, desitjos o necessitats dels altres. La família passava per sobre d’això.

“Mama, és la nostra decisió i m’agradaria que la entenguessis”.

“No puc filla, no puc”.
I va penjar.

La Clara es va quedar sorpresa: la seva mare li havia penjat el telèfon. Però alhora, que bé, perquè ara ja no necessitava aguantar-se res, així que va començar a plorar. Tan difícil era entendre-la, en ple postpart, amb un nadó, primerenca i amb zero ganes de Nadal? Va entrar Carlos amb el nadó en braços. La va mirar i li va dir: “Ho sento”.

Ella també. Sentia tot. Sentia aquest buit de quan la teva mare s’allunya, com si tornés a ser petita i la veiés sortint per la porta el primer dia d’escola. Sentia tant tot, (sobretot culpa, culpa d’escoltar-se i de demanar el que necessitava), que es preguntava si seria capaç de sostenir-se sentint-se així.

En aquest instant va mirar a el nadó que tenia els ulls clavats en ella i se li va posar la pell de gallina. Va sentir, amb la mateixa força que havia sentit el buit, que tot, absolutament tot … estava bé.

FI

Tant de bo ressoni

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.