separacion

Coses que recordo de la separació dels meus pares

Els meus pares es van separar quan jo tenia 5 anys. Recordo poques coses del pis on vam viure els 3 junts aquell temps. Recordo que era gran i bonic i que estava a dues passes de la meva escola.

Recordo que un dia se’ns van escapar els 3 hàmsters que tenia i que els vam trobar amagats dins les sabates. O les classes de guitarra que feia la meva mare i també recordo que molts dies venien amics del meu pare i jugàvem.

Recordo el dia que va arribar el llit nou per la meva habitació i recordo que a partir de la separació jo vaig començar a dormir amb la meva mare quan estava amb ella, i amb el meu pare quan era amb ell.

Vaig tenir sort: a la meva millor amiga li va passar el mateix i suposo que això ens va unir molt. Érem les dues úniques nenes amb pares separats de tot el cole i això, impacta, és clar. Però ho vam viure, crec, com una cosa que ens feia especials i diferents a la resta, no en negatiu, sinó al contrari. Tot i que després, cadascuna, en la foscor de la nit, potser, ho ploréssim.

D’aquesta època recordo la logística: l’haver de pensar què t’emportaves a casa d’un o de l’altre, tenint en compte els deures i si et tocava gimnàstica o no. Mai em va agradar anar amb la motxilla a tope amunt i avall, i no m’agradava que, quan em regalaven un pòster, havia de triar a quina habitació el penjaria. Escollir… sempre escollir… potser per això anys més tard, en la meva adolescència, per segons quines coses em costava tant decidir-me.

Recordo la sensació de trobar-ne a faltar un dels dos sempre. Si m’ho passava bé amb un, sentia que l’altre no podria veure-ho. I viceversa. Si m’ho passava malament, sentia que necessitava a l’altre per acompanyar-me. Sentir que sempre en faltava un. Recordo les meves enrabiades i malhumor.

Tot això ho vaig viure sense adonar-me’n, ho vaig sentir, però sense ser-ne conscient. Va ser amb els anys que vaig poder posar nom al que havia viscut i sentit durant tants anys.

D’aquesta època recordo una altra cosa: que els meus pares no es van barallar mai o almenys, jo, no ho vaig veure. Sempre van parlar d’allò més bé l’un de l’altre i encara és així avui dia. La meva mare sempre diu que és el millor exmarit del món!

Em vaig adonar de la importància que tenia això, amb el temps. Fins aleshores pensava que, que una exparella es tractés bé i s’apreciés era el normal, i després vaig veure l’excepcional del seu tracte.

És una cosa que els agrairé tota la vida. El sentir que entre ells no hi havia rancor i que, en lloc d’això, hi havia només admiració i amor del bo.

D’aquella època també recordo el suport que van suposar per a mi les seves noves parelles, que segueixen sent les seves actuals parelles. Recordo el molt estimada que em vaig sentir, com si acceptessin el pack complet i amb gust. Em van adoptar, tal qual.

Depèn de en quin context, el ser tan diferent a la resta (ningú tenia 4 pares com jo a part de la meva amiga) sentia una mica de vergonya i reconec que en alguna ocasió fins i tot vaig mentir i deia pertànyer a una família com la seva; de pare i la mare junts. De vegades era més fàcil acabar una conversa així que haver de explicar tota l’odissea… perquè en aquella època això era una odissea a ulls dels altres.

A mesura que vaig anar creixent, aquesta vergonya ocasional va passar a ser orgull. Orgull de tenir 2 mares i 2 pares que m’estimaven.

Mai vam parlar de la separació amb el meu pare… fins a aquell dia.

Jo feia un parell de dies que havia deixat una relació llarga. Tenia uns veintipico anys. I em va entrar allò que entra quan estàs en el dol de qualsevol relació: un plorera de no poder parar.

Jo havia tornat a viure amb la meva mare però ella aquell dia no hi era. Es veu que va trucar al meu pare i li va dir que estigués al cas, que jo no estava bé.

Va trigar zero a trucar-me i jo no vaig poder ni parlar. Ell només va dir “en 30 minuts sóc aquí” (el que trigava a conduir a casa de la meva mare), i va penjar.

Aquell dia, al menjador, vam parlar durant hores i de temes que mai havíem tocat abans. I va sortir la seva separació.

Em va dir una cosa que recordaré tota la vida i que m’ha servit moltíssim després: que l’amor és molt important, però que hi ha una altra cosa que també ho és i que no pot ignorar-se en una relació ni en res, i és la llibertat.

La llibertat de triar què vols, amb qui, de quina forma, i en quin moment. La llibertat de decidir què acaba i quan. La llibertat de ser.

I que si s’entén aquest concepte de llibertat, ningú pot enfadar-se en una relació… perquè a vegades, simplement, cal volar en direccions diferents.

Des de llavors crec que no he estat mai tan lliure. Aplico aquest aprenentatge en cada àrea de la meva vida i em fa feliç.

Però… per què t’explico avui tot això? La veritat, no ho sé. Però he vist la foto del meu pare portant-me a les espatlles i m’han vingut records d’aquell moment.

Perquè potser tens una relació i no et sents lliure. O potser sí que n’ets però saps que això potser no és un contracte de per vida.  O perquè potser ja t’has separat i et preguntes i et preguntes com ho deu viure el teu fill, o potser perquè els teus pares es van separar i encara hi ha pols sota la catifa…

Últimament he viscut moltes separacions al meu voltant tant a nivell personal com professional, i si alguna cosa tinc clara és que aquest curs vull parlar de separacions, d’emocions i de nens als que els canvia el món tal i com el coneixien.

Tant de bo la meva experiència viscuda, patida i després també, plorada, acceptada i situada en el lloc que li correspon, us pugui ajudar en aquest i en altres posts que escriuré.

¿Has viscut alguna d’aquestes situacions, com a fill/a o com a pare/mare?

PD: Es nota que mai m’ha agradat disfressar-me? 😉

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats