Les llengües no evolucionen tan ràpid com ho fa la vida. Fa 35 anys que es van separar els meus pares. Quan encara no es parlava de “noves famílies”, jo ja en tenia una. Aleshores ja em vaig adonar que em faltaven paraules, però vaig pensar que ràpidament, en uns anys, n’apareixerien de noves perquè la llengua s’adaptés al que començava a produir-se; divorcis. Però no. Encara a dia d’avui em falten paraules.

Paraules que no siguin “padrastre”, “madrastra”, tan relacionades amb personatges negatius dels contes. Jo, nena, ¿com dimonis havia de dir al marit de la meva mare “padrastre” si era un amor amb mi? Com dimonis havia d’anomenar “madrastra” a la dona del meu pare si era un encant i la bondat en persona?

No, aquestes paraules a mi no em servien. O sigui que em vaig adaptar com vaig poder: depèn de l’ocasió parlava d’ells com “la dona del meu pare” o “la meva mare”, per estalviar-me explicacions (perquè en aquella època sovint havies de donar explicacions). Però de vegades em sortia el tret per la culata i acabava per no estalviar-me res perquè de cop i volta em deien “ah, però és la teva mare? Jo pensava que la teva mare…” i apa, una altra vegada… Era pesat, cansat.

Jo volia paraules boniques, plenes de bon rotllo, de bon background per anomenar aquestes persones que no eren els meus pares però que era com si ho fossin perquè m’estimaven i m’ho demostraven a cada moment. Jo volia paraules boniques per anomenar als meus germans i no dir-los “germanastres” que la paraula, a part de lletja, em semblava carregada de negativitat. Jo volia paraules noves, boniques, per anomenar els que no eren els meus tiets pròpiament, però que m’estimaven com si ho fossin. Paraules per anomenar els cosins dels meus germans, que en realitat acabaven sent també els meus… Jo volia i buscava sense èxit paraules per anomenar aquells homes i dones, avis dels meus germans, que no eren els meus però que em “van adoptar” com a la seva néta.

Em faltaven paraules per anomenar la meva realitat, la meva nova família, plena de gent que sí s’avenia. Era estrany, és cert, però era la meva realitat: pares que no es criticaven ni s’odiaven amb famílies que es van adaptar, amb les seves parelles que no només els van estimar sinó que també em van estimar a mi.

I han passat els anys i les paraules boniques, amoroses, segueixen sense aparèixer i em fa pena. Perquè no tenir paraules és com no poder posar nom a la teva realitat, que és diferent de les altres.

Un dia em vaig revelar i vaig decidir que jo tenia 4 pares, 3 germans i una família molt extensa. I punt. I que no donaria més explicacions ni buscaria més paraules per parlar del que jo vivia. I així vaig seguir… però el dissabte, que va morir el meu avi que no era el meu avi però que en part ho era… em vaig tornar a adonar que segueixo sense paraules. Paraules amoroses, càlides, que no recordin a personatges dolents de contes, paraules que reflecteixin persones que arriben, t’estimen i es queden per sempre.

Avi Pere, descansa en pau.

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.