De germans i de noves famílies

29 de juny del 2011

Era un mes de juliol. Feia calor i jo acabava de tornar d’uns campaments; 15 dies dormint en tenda de campanya i passant-m’ho pipa. Tornava cansada, molt, i amb ganes d’arribar a casa. La meva mare em va venir a buscar al lloc on arribàvem i em va dir que havíem de passar per casa del meu pare, que ell tenia ganes de veure’m. Vaig protestar; estava adolescent perduda, cansada, amb ganes de dutxa i de tancar-me a l’habitació amb el telèfon als dits per parlar amb les amigues que acabava de deixar i poder comentar que bé que ens ho havíem passat en aquells campaments, que fort allò que havia passat, o que “mono” que era aquell o aquell altre. (Sí, això del telèfon va ser la perdició dels meus pobres pares! Sort que encara no exisitien els mòbils…).

Ma mare no em va fer cas. “Li he dit que l’aniríem a veure, ens està esperant”, va insistir. Quan vam arribar-hi, jo anava de morros. Volia anar a casa i no estava per visites. “D’acord, doncs ja anem ràpid!”, va dir el meu pare molest per la meva actitud, “és que t’hem de dir una cosa”. Aquí ja vaig mostrar una mica més d’interès i vaig deixar la cara d’adolescent a qui tot li pesa, per certa curiositat. “Tindràs un germanet”. Vaig al·lucinar en colors. No m’ho esperava! Duia 15 anys sent filla única i 10 reclamant un germà als meus pares i a les seves respectives parelles. Estaven separats des de feia segles i jo volia, desitjava, tenir germans. Vaig ser tan feliç aleshores, que em va passar el cansament, les ganes de dutxa, de telèfon i les deu mil collonades que en aquell moment em semblaven importants. Tindria un germà, no m’ho podia creure.

El dia que va néixer el meu germà Manel, el gran, el que ara té 20 anys, va ser un dia doblement especial. Vaig ser feliç de tenir-lo a coll i me’l vaig estimar des del minut 1. Quan sortíem de l’hospital de veure el Manel per primera vegada, la meva mare em va dir: “T’hem de dir una cosa: tindràs un altre germanet”. Ho he de confessar; aquest ja no em va fer tanta il·lusió. El meu ego podia suportar deixar de ser la princesa d’una casa, però de les dues? Això ja no ho duia tan bé. Que la mama ja no seria només meva? Se’m va posar una mica del revés, la veritat. Era com si a les dues cases dels meus pares, hagués entrat la maternitat i paternitat com un huracà que va canviar les coses tal i com jo les coneixia fins aleshores. El Joan, el que aviat en farà 20, va néixer i quan el vaig tenir a coll i em va mirar, vaig estimar-lo també des del minut 1 malgrat haver-me destronat. Això dels reis, les princeses i vaja, això dels gelos, és igual l’edat que tinguis. Per això entenc tan bé els nens petits i com se senten quan els arriba un germà. Jo en tenia 15, és cert, però no era pas gaire més madura i probablement, vaig sentir una cosa molt similar a la que senten ells. Amb una diferència; jo sabia què era, ho podia identificar i canalitzar. Ells senten gelos i no saben què són, ni com es diuen, ni què fer amb ells.

La qüestió és que en poc temps em vaig veure envoltada de bolquers, de nits sense dormir i de joguines tamany 6 mesos a les dues cases on jo vivia. Va ser estrany, no us ho negaré. Al cap de dos estius més després del dels campaments, naixia el meu tercer germà, que en farà 18 d’aquí poc. I per mi som 4. Quan em pregunten: “Tens germans?” Dic sempre: “Sí, som 4”.

Però per què us explico tot això? Doncs perquè a vegades sembla que les “noves” famílies que sorgeixen, amb germans d’aquí i d’allà, fan una mica de por. La meva va ser de les primeres en formar-se d’aquesta manera al lloc on vivíem. Vull dir que ara això és més que normal, però aleshores, us asseguro que no ho era, i quan ho explicava a les meves amigues posaven uns ulls com plats! Aquell estiu, el del cansament, el dels 15 anys i l’addicció al telèfon, mai m’hauria imaginat que m’acabaria estimant tant els meus tres germans. Aquests tres nois ja, a qui he vist créixer, a qui he dut a la platja i a esquiar, a qui he canviat els bolquers i amb qui hem parlat de noies i de la vida en general. Tots i cada un dels moments en què vaig sentir gelosia i em va costar adaptar-me a tanta situació nova han valgut la pena. Jo no seria ni qui sóc ni com sóc si no hagués estat també per ells, i sobretot, pels meus pares, els biològics, que van decidir tornar a entrar a la maternitat/paternitat amb les seves noves parelles 15 anys després d’haver-hi passat per primera vegada.

Els meus germans m’han ensenyat que hi ha molts tipus d’amor, i que el de “germans” també és molt i molt especial, comparable amb res. Que dur-nos tants anys de diferència no ha suposat cap entrebanc a aquest amor que sento per ells. Estic contenta d’haver viscut al seu costat la seva infantesa, però també la seva adolescència. Veure’ls créixer també m’ha ajudat a prendre consciència del que implica tenir fills, del que implica ser pare o mare. Potser per això, o segurament per això, m’apassionen tant tots aquests temes. Tenir germans m’ha enriquit i ara lamento si alguna vegada vaig fer sentir culpables els meus pares per haver tingut més fills. No sé si ho vaig fer, però podria ser, perquè els gelos fan fer moltes coses, encara que tinguis 15 anys o 45.

Per això des d’aquí us torno a dir; crear nous vincles, formar noves famílies, ajuntar-nos amb algú que ja té fills… no us ha de fer por sempre i quant hi hagi amor a cabassos. Si aquests vincles són sòlids, sans i forts, enriquiran sempre els vostres fills. I algun dia, potser d’aquí a molt de temps, quan ja ni tan sols penseu en aquestes coses, ells en prendran consciència. Com vaig fer jo en el seu dia.

PD: A la foto, els meus germans i un amic (el de l’esquerra), un cap de setmana de fa anys, que me’ls vaig endur al Pirineu. Ens ho vam passar bomba.