Els gelos i els nens

3.10.2011

L’altre dia em van explicar el cas d’un nen que no porta gens bé que hagi entrat un bebè a casa, vaja, que no li mola gens que un nou germà ocupi el temps i les tetes de la SEVA mare. Ja fa temps que tenia ganes d’escriure sobre els gelos i sobretot, del que fem els adults amb els gelos dels nostres fills. He observat moltíssims casos en què el primer que fem els pares/mares és autoenganyar-nos i mig convènce’ns de què “quan neixi el germanet, el gran ho portarà bé”. Perquè és el que volem, perquè és el que volem creure perquè no volem que pateixi. Un cop arriba aquest nou bebè a casa ens continuem dient que sí, que ho porta bé; que li fa petons, que se l’estima, encara que de tant en tant les abraçades que li fa semblin més estrangulaments que mostres d’amor. Perquè no hi ha cap pare ni cap mare al món que vulgui que els seus dos fills no s’estimin o es portin malament.

Després d’un temps de pensar-hi i donar-hi moltes voltes he arribat a una conclusió que no sé si compartireu: tots els nens senten gelos, absolutament tots. D’acord, no es pot generalitzar, sempre dic en aquest blog. Rectifico; gairebé tots els nens senten gelos dels seus germans. I no em refereixo al germà gran respecte el nou bebè que ha arribat a casa, sinó també del petit; gelos en les dues direccions. I per què ho crec tan fermament? Doncs perquè ho trobo normal, perquè crec que és natural. Perquè fa temps que observo la meva filla en aquest aspecte i veig que a vegades sent gelos de què la meva mare em dediqui una estona a mi i no a ella. Perquè l’altre dia vaig tenir una estona un bebè en braços i ella, molt pacient, finalment em va dir: “mama, ja prou… ara cas a mi!”, perquè veig que quan el seu pare i jo parlem, o ens abracem, ella ja ve corrents reclamant la seva parceleta de “mimos” tot dient: “jo també!”. I tot això, també és normal.

Els gelos entre germans preocupen moltíssim a les mares i als pares, i ho entenc. No agrada veure que els fills pateixen. Però a mi em preocupen molt més les persones que amb 25, 30, 40 o 50 anys continuen sentint uns gelos terribles perquè aquell de la feina està fent el que voldria fer jo, o perquè la meva dona ha parlat molta estona per telèfon amb el seu amic, o perquè el meu home és molt simpàtic amb aquell o aquell altre, o perquè la meva mare cuida més als fills del meu germà que no pas als meus.

Que un nen petit tingui gelos és normal, perquè els costa deixar de ser el centre de l’Univers, i els costa compartir una cosa tan important com són la mare i el pare. Hem d’ajudar-los a gestionar aquest sentiment que els fa passar-ho tan malament. Els hem de legitimar això que senten, sense enfadar-nos, entenent que pateixen, explicant-los què és i què vol dir. Dedicant-los atenció sense recriminar-los que ens vulguin més temps i més presents del que a vegades som capassos de donar-los. I fer tot això… no, no és fàcil. Però és important. Perquè jo no sé si mai heu sentit la gelosia que s’apodera de vosaltres. Jo sí, i és un sentiment horrorós que no desitjo a ningú. I sabeu què m’hagués agradat les vegades que vaig sentir això? Doncs que la persona a qui a voltes sense saber-ho jo reclamava, hagués vingut, m’hagués abraçat ben fort, ben present, i m’hagués dit: “has de saber que l’amor que sento per tu no ha retrocedit ni un sol mil·límetre”.

Per això crec que els gelos només els pot contrarrestar l’amor, molt amor, i un acompanyament proper, present, sincer, emàtic i ple de reconeixement de la situació a estones molt desagradable que està vivint aquell nen@. Però primer, el primer de tot, és que els adults deixem de fer veure que els gelos no existeixen, que no sentim gelos ni nosaltres ni els nostres fills. Que deixem d’autoenganyar-nos i que ens decidim a travessar un dels sentiments més desagradables que existeixen, agafats de la mà dels nostres fills.