Volem criar els nostres fills

4.10.2011

Em pregunto si interessa conciliar. Em refereixo a la gent que talla el bacallà. Interessa, realment, arribar a una conciliació real ja?

Conciliar no vol dir només baixes maternals i permisos de paternitat més llargs. No. Vol dir moltes coses que impliquen un canvi de concepció dels temps de treball i un canvi de concepció social en molts aspectes. El primer que molts es preguntaran és si cal. La meva resposta és que sí, que és necessari, que és imprescindible.

Ara bé, entenc que moltes persones, molts polítics, molts d’aquests que “tallen el bacallà” no ho vegin com un “imprescindible”. Perquè per entendre la veritable necessitat de conciliar la vida laboral i la familiar hem de saber, per començar, quines són les necessitats més bàsiques d’un nadó. Quines són les necessitats d’un nen@ en el seu procés de creixement emocional, físic i intel·lectual. Però clar, a vegades no ens interessa saber realment què necessita aquell bebè o aquell nen que reclama. Per què? Doncs perquè la seva necessitat entra en lluita amb la nostra pròpia necessitat d’adult del que sigui: de temps per a nosaltres, de contacte amb altres adults, de nodrir-nos professionalment, intel·lectualment, de projecció exterior, de fer esport, etc. I davant de dues necessitats enfrontades, quina diríeu que preval? Bingo, la de l’adult. Això és el que passa en moltes ocasions. Per això és tan important la criança conscient. Què vol dir conscient? Doncs que posem tota la consciència a saber què necessita ell@, què necessitem nosaltres, per poder-nos entendre, perdonar, i aconseguir donar a aquell que hem anat a buscar, el que ens demana i que només nosaltres, els seus pares, li podem donar.

Per què ens és tan difícil ignorar les nostres necessitats d’adult? Perquè moltes vegades quan nosaltres érem bebès, les nostres, les necessitats més bàsiques que reclamàvem, no ens han estat satisfetes. I ara, que és el NOSTRE torn, no tornarem a ignorar-les per satisfer les d’aquest marrec que plora al bressol reclamant contacte. I així anem reproduint el patró. Conclusió: les necessitats del bebè més bàsiques, de fusió, de contacte, etc, no són satisfetes, una altra vegada.

La societat que tenim muntada també té unes necessitats, que són, bàsicament, les de productivitat; que fem, que produïm, que siguem “útils”. Per tant, quedar-nos a casa a criar/cuidar els nostres bebès no interessa, perquè no som “productius”. I en el fons, sí que en som, i moltíssim més que en una fàbrica. Estem criant els que seran adults el dia de demà, dotant-los de bones bases, de fonaments que els permetran continuar construint sense, esperem, atacs d’ansietat, ansiolítics o visites al psiquiatre.

Però el problema és que els resultats d’una criança conscient, d’escoltar les necessitats més bàsiques dels bebès i dels nens té uns resultats a llarg termini. I el que reclama la nostra societat són resultats ràpids, gairebé instantanis, a molt curt termini.

Com podem convèncer als del bacallà que invertir en els nostres fills (i no parlo d’invertir en més escoles bressol o més formació per educadores) és una inversió segura? Com podem fer-los entendre que els bebès són la clau, que el vincle amb els seus pares també ho és, que una societat que no escolta els seus bebès acabarà sent una societat malalta? No sóc molt optimista, francament. Però no llenço la tovallola i no em cansaré mai de repetir-ho. Sí que és important, sí que és possible. La conciliació real ja és necessària i com més aviat millor. Per nosaltres però sobretot, per ells. Pels nostres fills i també pels seus, i pels seus, i pels seus…