IMG_8225

De saludar, petons, abraçades… i nens

Dinar familiar. Arribeu tard. Entreu al menjador i us esperen 9 persones de diferents edats. Comenceu a fer petons i a saludar a tothom. Ho fem perquè és costum, perquè ens ve de gust, perquè se suposa que és de “bona” ​​educació, perquè així es va estipular en el seu dia, etc. Hi ha països on no es fan petons i només s’abracen, altres on només es donen la mà, altres on no es toquen, etc. Hi ha famílies on es fa un petó a la mare però no al pare perquè no li agrada que li’n facin i així una infinitat de combinacions i possibilitats. I els nens, què passa amb ells? Què han de fer? I si no volen fer petons? Hem de obligar-los?

Dissabte al Facebook d’aquest bloc vaig penjar una imatge que deia: “NO a l’afecte forçat… És el seu cos, és la seva decisió”, i jo vaig dir “algun dia he de parlar d’això”. El post va tenir més de 650 likes i més de 30 comentaris, molt interessants, per cert. Primer de tot volia agrair a tots els que vau participar en el debat, el respecte i l’educació en tots els comentaris. Bravo. Que segueixi així.

Dit això… Cada nen és diferent i la forma de tractar aquest tema no serà igual per a un nen súper sociable que no té cap problema en relacionar-se amb tothom i fer petons, que amb un nen ultra tímid i sensible al qual li costa horrors apropar-se a gent que coneix poc o que no coneix. I també les edats importen: no és el mateix un nen de 2 anys que és tot impuls i emoció i que no entén moltes de les coses que fem els adults, que un de 10.

No només això: és molt important que sapiguem per quina etapa està passant el nostre fill i què podem esperar o no d’ell en aquest moment. Per exemple: si la meva filla està en plena etapa “vergonya”, ella actuarà d’una manera molt diferent a com ho farà un cop ja superada aquesta fase. I com tota fase, la meva opinió és que cal respectar-la i acompanyar-la.

Dissabte em demanàveu que us expliqués què opino de tot això i crec que ho podria resumir així: RESPECTE I SENTIT COMÚ.

El respecte crec que és bàsic. Quan era petita em deien “no facis als altres el que no t’agrada que et facin a tu” i crec que hauria de ser una norma universal que, dit sigui de passada, serveix per a moltes coses. Ajuda a connectar amb un mateix i alhora, a empatitzar amb l’altre.

Tenim molta por que els nostres fills siguin uns maleducats però és molt probable que si els tractem amb respecte, bona educació i sentit comú no ho siguin. A vegades estem molt preocupats pel que faran ells i no tant pel que fem nosaltres i en aquest cas i molts altres, és gairebé més vital el que ells veuen de nosaltres que el que diem. Vaja, que una imatge val més que mil paraules. Ells imitaran el que fem: si som educats, si donem petons o la mà, si saludem dient “bon dia, com estàs?”, Etc… a mesura que vagin creixent, aniran incorporant aquest comportament. Quan? Doncs quan estiguin madurs per fer-ho. I compte! perquè hi ha coses que els poden confondre com la hipocresia: poden no entendre per què abracem a algú si després ens passem tot el camí al cotxe criticant-lo.

Però tornem al tema: moltes vegades volem que els nens vagin més de pressa del que poden i com que no estan madurs i no poden fer el que els demanem, els ho ordenem i els obliguem a actuar d’una manera que encara no tenen integrada.

Però la foto del post de dissabte tenia un rerefons d’advertència: si obliguem els nens a actuar contra la seva voluntat (“fes-li un petó a aquest senyor”, “deixa que t’abraci”, etc, encara que no vulguin fer-ho per res del món ) i a fer sempre el que els diem els adults, qui ens diu que sabran protegir-se d’un adult malalt que vulgui abusar-ne? I ja sé que a molts els semblarà exagerat, tret de mare i tot el que vulguis, però hi ha molts més abusadors del que creiem. I sinó, mireu l’última notícia esgarrifosa de la desaparició de milers de nens refugiats!

Si feu memòria, no recordeu cap familiar o veí o el que fos, que us fes alguna cosa que no us agradés quan éreu nens? Tocar les galtes, abraçar massa forta, bloquejar-vos amb suposats “mimos” sense poder escapar, fer-vos 20 petons seguits i deixar-vos la galta tota humida, fer-vos pessigolles encara que no volguéssiu… O com de malament us ho passàveu quan havíeu de fer petons a tota la família el dia de Nadal?

Petons, abraçades, etc., implica contacte físic i sóc de l’opinió que des de petits hem d’explicar als fills que ningú pot fer amb el seu cos res que ells no vulguin. El que sigui. Que tenen dret a dir què els agrada i què no, i que si la tieta Joana els fa un achuchón que els deixa morats i no els agrada, poden dir-nos-ho i parlarem amb la tieta perquè els apreti menys. La Joana no representa cap perill, és clar, però el fet en sí (abraçar tan fort que fa mal o molesta, ens ho diu i fem alguna cosa perquè no torni a succeir) serveix per integrar en el nen que quan algú el fereixi té dret i està legitimat per dir-ho, per buscar ajuda i per defensar-se. D’aquesta manera, quan sigui el nen de cinquè que li treu 3 pams, el que li faci alguna cosa que li molesti, se sentirà legitimat per defensar-se i anar corrents a buscar ajuda.

Ara us explicaré el que hem fet nosaltres a casa, entenent que la meva experiència i la meva opinió són en relació a la meva família, les meves filles… i el que em serveix a mi pot no servir-te a tu i viceversa, perquè som diferents, perquè tenim fills diferents, famílies diferents, etc.

Crec que mai hem obligat a les nostres filles a fer petons o mostres d’afecte si elles no volien i si no els sortia del cor. A vegades han saludat amb la mà, a vegades han fet petons a tothom, a vegades han corregut a abraçar, de vegades s’han quedat darrere de les nostres cames sense voler sortir… I què hem fet? Doncs el que intentem fer amb les rebequeries, l’alegria o la tristesa: acompanyar l’emoció que hi hagués, perquè sovint, quan un nen no vol fer un petó o saludar la gent és perquè hi ha alguna emoció darrere: vergonya, por, timidesa …

En èpoques de molta vergonya de la gran, el que fèiem era parlar abans d’arribar al lloc on sabíem que hi havia gent per preparar-la. “Hi haurà moltes persones. Si de sobte sents molta vergonya ens ho dius i t’ajudarem”. Què fèiem? Doncs per exemple dir “ara té molta vergonya, si de cas us saluda després” i efectivament. Quan ja se sentia més segura en aquest lloc i amb aquelles persones, era capaç de saludar o fer petons a tothom.

Crec que no és tan difícil: el meu marit té una família enorme i quan ens reunim tots podem ser tranquil·lament 100. Diguem que una trobada amb la seva família no baixa mai de 50 persones. O sigui que imagineu-el munt de petons! 😉Recordo el primer dia que vaig anar amb ells. Era el dia de Reis de 2007, crec, i jo estava morta de por i de vergonya.“No em deixis sola”, li deia al meu marit al cotxe abans d’arribar a Barcelona. Quan vam entrar per la porta ja hi havia un munt de gent i clar, saludar, fer petons a tothom, i sense poder retenir tants noms nous, relació de parentiu…! Un merder vaja. Si per a mi aquest dia va ser d’un estrès terrible, imagineu-per a un nen. Per sort, la família és molt respectuosa, es fan càrrec de què som un munt, i s’accepta sense problemes que els nens saludin amb la mà o dient hola així, en general, sense haver de passar pels 150 petons de rigor!

Hem d’acceptar que no tots els nens són súper oberts i que n’hi ha de molt tímids o seriosos i està bé. No passa res. Cadascú és com és i per tant és normal que no actuem igual. I a més, hi ha gent súper oberta en determinats cercles i en d’altres, gens.

Jo per exemple, si em sento còmoda puc sentir-me la reina de la festa, súper extravertida i oberta. Però en ocasions on no conec a la gent, és un ambient molt diferent al que estic acostumada o el que sigui, puc semblar molt seriosa. És el que hi ha, no sé fingir gaire i quan se m’ajunta la incomoditat amb la timidesa doncs faig el que puc!

Empatitzem amb els nens en aquestes situacions i respectem les seves decisions. Entenguem que que ara siguin tímids, tinguin vergonya o no vulguin saludar no vol dir absolutament res i això no farà que es converteixin en uns mal educats de per vida.

Necessiten saber que els acompanyem en aquests moments que no els són gens fàcils. I el tema de les formes (petons, abraçades, salutacions…) ja que depèn perquè cada família que té la seva manera de fer, els seus costums, etc. Parleu-ne amb els nens, digueu-los el que us agrada a vosaltres, expliqueu per què els adults ens saludem així, què significa… i poc a poc, a mesura que vagin creixent i madurant faran exactament el mateix.

Ah, i finalment: De vegades els obliguem a fer petons o a saludar perquè ens sap greu que ens jutgin a nosaltres o a ells si de sobte els enxampa un atac de vergonya i no volen fer-ho. Si el meu nen fa petons, abraçades, etc., a tothom, serà lloat i acceptat, i amb ell, també ho seré jo. Doncs la meva opinió és que els nens són igual de vàlids, fantàstics i especials tant si fan petons a tothom com si resulta que senten massa vergonya com per no fer-ho.

I per acabar i com dic sempre: aquesta etapa també passarà.

PD: Si em trobo amb algun nen que no vol saludar ni fer petons li dic: “No passa res. Jo, quan era petita, a vegades tampoc volia saludar perquè tenia molta vergonya i saps què? Un dia va marxar”

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
E2S

E2S

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats