De saludar, petons, abraçades… i nens

Dinar familiar. Arribeu tard. Entreu al menjador i us esperen 9 persones de diferents edats. Comenceu a fer petons i a saludar a tothom. Ho fem perquè és costum, perquè ens ve de gust, perquè se suposa que és de “bona” ​​educació, perquè així es va estipular en el seu dia, etc. Hi ha països on no es fan petons i només s’abracen, altres on només es donen la mà, altres on no es toquen, etc. Hi ha famílies on es fa un petó a la mare però no al pare perquè no li agrada que li’n facin i així una infinitat de combinacions i possibilitats. I els nens, què passa amb ells? Què han de fer? I si no volen fer petons? Hem de obligar-los?

Dissabte al Facebook d’aquest bloc vaig penjar una imatge que deia: “NO a l’afecte forçat… És el seu cos, és la seva decisió”, i jo vaig dir “algun dia he de parlar d’això”. El post va tenir més de 650 likes i més de 30 comentaris, molt interessants, per cert. Primer de tot volia agrair a tots els que vau participar en el debat, el respecte i l’educació en tots els comentaris. Bravo. Que segueixi així.

Dit això… Cada nen és diferent i la forma de tractar aquest tema no serà igual per a un nen súper sociable que no té cap problema en relacionar-se amb tothom i fer petons, que amb un nen ultra tímid i sensible al qual li costa horrors apropar-se a gent que coneix poc o que no coneix. I també les edats importen: no és el mateix un nen de 2 anys que és tot impuls i emoció i que no entén moltes de les coses que fem els adults, que un de 10.

No només això: és molt important que sapiguem per quina etapa està passant el nostre fill i què podem esperar o no d’ell en aquest moment. Per exemple: si la meva filla està en plena etapa “vergonya”, ella actuarà d’una manera molt diferent a com ho farà un cop ja superada aquesta fase. I com tota fase, la meva opinió és que cal respectar-la i acompanyar-la.

Dissabte em demanàveu que us expliqués què opino de tot això i crec que ho podria resumir així: RESPECTE I SENTIT COMÚ.

El respecte crec que és bàsic. Quan era petita em deien “no facis als altres el que no t’agrada que et facin a tu” i crec que hauria de ser una norma universal que, dit sigui de passada, serveix per a moltes coses. Ajuda a connectar amb un mateix i alhora, a empatitzar amb l’altre.

Tenim molta por que els nostres fills siguin uns maleducats però és molt probable que si els tractem amb respecte, bona educació i sentit comú no ho siguin. A vegades estem molt preocupats pel que faran ells i no tant pel que fem nosaltres i en aquest cas i molts altres, és gairebé més vital el que ells veuen de nosaltres que el que diem. Vaja, que una imatge val més que mil paraules. Ells imitaran el que fem: si som educats, si donem petons o la mà, si saludem dient “bon dia, com estàs?”, Etc… a mesura que vagin creixent, aniran incorporant aquest comportament. Quan? Doncs quan estiguin madurs per fer-ho. I compte! perquè hi ha coses que els poden confondre com la hipocresia: poden no entendre per què abracem a algú si després ens passem tot el camí al cotxe criticant-lo.

Però tornem al tema: moltes vegades volem que els nens vagin més de pressa del que poden i com que no estan madurs i no poden fer el que els demanem, els ho ordenem i els obliguem a actuar d’una manera que encara no tenen integrada.

Però la foto del post de dissabte tenia un rerefons d’advertència: si obliguem els nens a actuar contra la seva voluntat (“fes-li un petó a aquest senyor”, “deixa que t’abraci”, etc, encara que no vulguin fer-ho per res del món ) i a fer sempre el que els diem els adults, qui ens diu que sabran protegir-se d’un adult malalt que vulgui abusar-ne? I ja sé que a molts els semblarà exagerat, tret de mare i tot el que vulguis, però hi ha molts més abusadors del que creiem. I sinó, mireu l’última notícia esgarrifosa de la desaparició de milers de nens refugiats!

Si feu memòria, no recordeu cap familiar o veí o el que fos, que us fes alguna cosa que no us agradés quan éreu nens? Tocar les galtes, abraçar massa forta, bloquejar-vos amb suposats “mimos” sense poder escapar, fer-vos 20 petons seguits i deixar-vos la galta tota humida, fer-vos pessigolles encara que no volguéssiu… O com de malament us ho passàveu quan havíeu de fer petons a tota la família el dia de Nadal?

Petons, abraçades, etc., implica contacte físic i sóc de l’opinió que des de petits hem d’explicar als fills que ningú pot fer amb el seu cos res que ells no vulguin. El que sigui. Que tenen dret a dir què els agrada i què no, i que si la tieta Joana els fa un achuchón que els deixa morats i no els agrada, poden dir-nos-ho i parlarem amb la tieta perquè els apreti menys. La Joana no representa cap perill, és clar, però el fet en sí (abraçar tan fort que fa mal o molesta, ens ho diu i fem alguna cosa perquè no torni a succeir) serveix per integrar en el nen que quan algú el fereixi té dret i està legitimat per dir-ho, per buscar ajuda i per defensar-se. D’aquesta manera, quan sigui el nen de cinquè que li treu 3 pams, el que li faci alguna cosa que li molesti, se sentirà legitimat per defensar-se i anar corrents a buscar ajuda.

Ara us explicaré el que hem fet nosaltres a casa, entenent que la meva experiència i la meva opinió són en relació a la meva família, les meves filles… i el que em serveix a mi pot no servir-te a tu i viceversa, perquè som diferents, perquè tenim fills diferents, famílies diferents, etc.

Crec que mai hem obligat a les nostres filles a fer petons o mostres d’afecte si elles no volien i si no els sortia del cor. A vegades han saludat amb la mà, a vegades han fet petons a tothom, a vegades han corregut a abraçar, de vegades s’han quedat darrere de les nostres cames sense voler sortir… I què hem fet? Doncs el que intentem fer amb les rebequeries, l’alegria o la tristesa: acompanyar l’emoció que hi hagués, perquè sovint, quan un nen no vol fer un petó o saludar la gent és perquè hi ha alguna emoció darrere: vergonya, por, timidesa …

En èpoques de molta vergonya de la gran, el que fèiem era parlar abans d’arribar al lloc on sabíem que hi havia gent per preparar-la. “Hi haurà moltes persones. Si de sobte sents molta vergonya ens ho dius i t’ajudarem”. Què fèiem? Doncs per exemple dir “ara té molta vergonya, si de cas us saluda després” i efectivament. Quan ja se sentia més segura en aquest lloc i amb aquelles persones, era capaç de saludar o fer petons a tothom.

Crec que no és tan difícil: el meu marit té una família enorme i quan ens reunim tots podem ser tranquil·lament 100. Diguem que una trobada amb la seva família no baixa mai de 50 persones. O sigui que imagineu-el munt de petons! 😉Recordo el primer dia que vaig anar amb ells. Era el dia de Reis de 2007, crec, i jo estava morta de por i de vergonya.“No em deixis sola”, li deia al meu marit al cotxe abans d’arribar a Barcelona. Quan vam entrar per la porta ja hi havia un munt de gent i clar, saludar, fer petons a tothom, i sense poder retenir tants noms nous, relació de parentiu…! Un merder vaja. Si per a mi aquest dia va ser d’un estrès terrible, imagineu-per a un nen. Per sort, la família és molt respectuosa, es fan càrrec de què som un munt, i s’accepta sense problemes que els nens saludin amb la mà o dient hola així, en general, sense haver de passar pels 150 petons de rigor!

Hem d’acceptar que no tots els nens són súper oberts i que n’hi ha de molt tímids o seriosos i està bé. No passa res. Cadascú és com és i per tant és normal que no actuem igual. I a més, hi ha gent súper oberta en determinats cercles i en d’altres, gens.

Jo per exemple, si em sento còmoda puc sentir-me la reina de la festa, súper extravertida i oberta. Però en ocasions on no conec a la gent, és un ambient molt diferent al que estic acostumada o el que sigui, puc semblar molt seriosa. És el que hi ha, no sé fingir gaire i quan se m’ajunta la incomoditat amb la timidesa doncs faig el que puc!

Empatitzem amb els nens en aquestes situacions i respectem les seves decisions. Entenguem que que ara siguin tímids, tinguin vergonya o no vulguin saludar no vol dir absolutament res i això no farà que es converteixin en uns mal educats de per vida.

Necessiten saber que els acompanyem en aquests moments que no els són gens fàcils. I el tema de les formes (petons, abraçades, salutacions…) ja que depèn perquè cada família que té la seva manera de fer, els seus costums, etc. Parleu-ne amb els nens, digueu-los el que us agrada a vosaltres, expliqueu per què els adults ens saludem així, què significa… i poc a poc, a mesura que vagin creixent i madurant faran exactament el mateix.

Ah, i finalment: De vegades els obliguem a fer petons o a saludar perquè ens sap greu que ens jutgin a nosaltres o a ells si de sobte els enxampa un atac de vergonya i no volen fer-ho. Si el meu nen fa petons, abraçades, etc., a tothom, serà lloat i acceptat, i amb ell, també ho seré jo. Doncs la meva opinió és que els nens són igual de vàlids, fantàstics i especials tant si fan petons a tothom com si resulta que senten massa vergonya com per no fer-ho.

I per acabar i com dic sempre: aquesta etapa també passarà.

PD: Si em trobo amb algun nen que no vol saludar ni fer petons li dic: “No passa res. Jo, quan era petita, a vegades tampoc volia saludar perquè tenia molta vergonya i saps què? Un dia va marxar”