El primer gran susto

El primer gran ensurt

El primer gran esurt el vam tenir quan ella només tenia 2 mesos. Va ser de nit, una matinada de dimarts a dimecres, que la vaig sentir gemegar al meu costat. Era un gemec estrany, i per això de seguida la vaig tocar; estava bullint. La vaig agafar a coll i, espantada, vaig notar que el cor em començava a bategar molt de pressa i que la meva ment es posava en marxa a tota màquina pensant què era el que havíem de fer a partir d’aquell moment. Tenia febre, això ho tenia clar. El termòmetre va marcar 39,5 i llavors sí que ens vam espantar. No ens ho vam pensar dues vegades; primerencs com érem, no teníem ni idea de què havíem de fer, ni què li podia estar passant… per això, al cap de 10 minuts érem a l’hospital.

Recordo que la tenia a coll i que pensava “per favor, que no sigui res, que ens enviïn a casa, que no la remenin”… tot i que sabia que al cap de poc, la veuria patir de valent. Ho sabia, i per això tornava a demanar “per favor, que no sigui res, per favor, per favor…”.

Els que hagueu passat per una situació semblant, ja deveu imaginar-vos què ve a continuació. Pels que no, us ho explico, però de puntetes perquè encara em fa mal; entrada al box i tan bon punt la van estirar a la camilla… plors. Que no van ser res comparats amb els que va fer poc després, al sondar-la i al posar-li una via en aquell bracet petit i preciós que tenia. No sé quant va durar tot aquest procés… a nosaltres se’ns va fer etern. Després, diagnòstic; infecció d’orina, i a continuació, el que jo no volia sentir; “ingrés, no sabem quants dies”.

Estàvem baldats per no haver dormit gens durant tota una nit, però el que més mal ens feia era el cor; per veure-la malalta, amb una via al braç… i per sentir encara dins el cap aquells plors d’aquell moment horrorós que hagués donat el què fos per poder-li estalviar. Jo estava espantada, tot allò era desconegut; la situació, la por, el sentiment d’impotència en veure-la patir,… I amb tot aquest neguit dins meu, vaig arribar amb la meva filla a coll a l’habitació on ens havia tocat ingressar. Hi havia una dona marroquina, amb els ulls tancats, i un nadó que gemegava al seu costat. En sentir soroll em va mirar. Li vaig dir “hola” i ella va abaixar el cap en senyal de salutació. Al cap d’una estona vaig saber que ni parlava ni entenia cap dels idiomes que es parlaven en aquell hospital. Necessitava traducció per tot… i estava sola. Em vaig asseure a la butaca amb la Laia sobre meu i em van començar a caure les llàgrimes. La por, la tristesa, el patiment va anar sortint del meu cos en forma d’aigua salada. Al cap de res, vaig aixecar el cap i la dona marroquina estava plorant exactament igual que jo i molt probablement, tot i que no ho podré saber mai, pels mateixos motius. Dues dones, dues mares, de cultures diferents, d’idiomes diferents, de creences diferents, de circumstàncies diferents, plorant juntes amb el mateix sentiment i pels mateixos motius. Em vaig sentir a prop seu a un nivell profund que em va commoure. Em vaig sentir una amb ella i sé que ella es va sentir una amb mi.

Els primers grans ensurts també tenen bells instants.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats