Els nens i el present

25 de febrer del 2011

Els bebès viuen només en el present. No saben fer res que no sigui viure en l’ara i l’aquí. És per això que en un moment determinat poden estar plorant com si els hi anés la vida, i al cap de menys de 15 segons, i si s’ha satisfet la seva demanda, ja estan tranquils i feliços. Vaja, que saben fer una cosa que els adults pràcticament ja ni recordem com carai es feia… Quan tenim un fill@, ens costa acostumar-nos a la manera de fer d’aquell bebè i d’alguna manera ens resulta estrany el “tempo” d’aquell ésser que menja, dorm, plora quan li passa alguna cosa, i que constantment canvia d’hàbits. Quan ens hem acostumat a una cosa que fa, al cap de res deixa de fer-la i en fa una altra de totalment diferent.

Ara que ho veig amb certa perspectiva, me’n ric dels dies que he passat preocupant-me de tal o tal altra cosa… Me’n ric de mi i de les meves fantasies! Recordo que més d’un dia em trobava preguntant a ma mare, a alguna amiga amb fills o a qui fos “És normal que faci això? I quan canviarà?” tota angoixada perquè tenia la sensació que aquella situació es perpetuaria pels segles dels segles. Si les últimes nits havien estat especialment dolentes, tenia la sensació que allò seria així fins als seus 18 anys. Si un bon dia estava més toveta i em reclamava molt més del que era habitual, tenia la sensació que jo mai més recuperaria els meus “espais”. I em preocupava, i m’angoixava, i em trobava sempre preguntant-me “i quant durarà això?”… El més habitual era que l’endemà o l’altre, aquella situació hagués canviat com de la nit al dia i la meva filla fes, de sobte, una cosa totalment diferent. Diferent i nova.

Tot aquell temps de preocupació anticipada m’ha servit de ben poc. Només per atabalar-me, segurament també per atabalar-la a ella, i sobretot per impedir-me gaudir del moment present.

Quan finalment m’aconseguia situar, pensava “que n’ets de tonta! Ho veus, ja està… disfruta, tot està bé” i durant uns dies fins i tot semblava que la Laia m’encomanés això tan difícil i tan senzill alhora que és viure el moment present. Viure el que és, sense expectatives, ni preocupacions, ni pensant en demà, o l’altre, o el de més enllà.

Per això als bebès els costa tant entendre als adults quan els diem “torno d’aquí a una estona”. Què vol dir “una estona”? Per ells, l’absència és eterna perquè la viuen en l’ara i si ens enyoren, ho fan amb tota la força i els resulta un sentiment insuportable. Perquè desconeixen què és “una estona”, o “una hora”… desconeixen la noció de temps, i ja no diguem de futur.

Us posaré un exemple bastant gràfic. El dia abans de marxar de vacances, la meva filla acabava de fer els 13 mesos. El meu company i jo estàvem tan il·lusionats, tan contents i amb tantes ganes de marxar, que ja vam carregar el cotxe la nit abans, per l’endemà tenir-ho tot a punt. Un cop vam acabar, li vam dir:“Laia, estem molt contents perquè demà marxarem de vacances a un lloc molt maco que t’agradarà molt!”. Ella, tota decidida, va fer que sí amb el cap, va agafar una joguina, després la jaqueta i se’n va anar cap a la porta. Quan ens en vam adonar li vam dir “No, avui no! Demà”… i ella, que no entenia res, es va posar a plorar perquè allò tan fantàstic que li havíem dit que faríem, ho volia fer ARA perquè… què volia dir “demà”?.

Creieu-me… no us anticipeu, no us preocupeu. Només fixeu-vos en com ho fan ells i, si podeu i la vostra ment us deixa, imiteu-los i viviu el present que, de fet, és tot el que tenim.

Bon cap de setmana!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats