Els bons bebès

Una pregunta que ara ja no em fan gaire però que em vaig fer un fart de sentir-la, sobretot quan la meva filla feia poc que havia nascut era: “I què, és bona?!” Ja ho puc dir, era una pregunta que em treia de polleguera. M’irritava. Perquè ja pressuposava que hi havia bebès, que no ho eren de bons. Per tant, que eren… què… dolents? Mal parits? Torra-collons? I sempre, sempre, he pensat que tots els bebès són bons. O millor dit; que són com són, com nosaltres, amb les seves coses cadascun, amb la seva motxilla d’emocions, d’història… igual que nosaltres, simplement, que la motxilla va menys plena perquè tenen menys temps de vida.

La pregunta em deixava tres opcions; contestar “ui, sí, és molt bona”, que de fet, era el que s’esperava que digués. Contestar “ui, no, dormim fatal, no ens ha sortit gens bona”, cosa que mai vaig respondre. O contestar l’opció que més cops vaig fer servir i que deixava a l’altre una mica fora de joc “Tots els nens són bons. I fa com tots, es desperta quan té gana.” La conversa, ho reconec, solia acabar ràpid i potser pensareu que era una mica “antipàtica” i que hagués hagut d’optar per la primera resposta i tirar milles. Segurament teniu raó. Però és que a mi, sempre m’han agradat els nens, els bebès, i intento comprendre’ls. Em sap greu que es digui pel carrer, per les cases, que hi ha nens que no són bons. “Ui, el fill de la Paquita, aquest sí que era dolent, es despertava cada hora, i encara que no tingués gana, eh!”

Si ets una dona que està pensant en tenir fills, o que ja està embarassada, et trencaré tot el misteri; has de saber que els bebès es desperten a la nit. Sí, i a vegades, més d’un cop, i de dos i de tres. I no només perquè tinguin gana. A vegades és perquè busquen contacte, a vegades és perquè estan neguitosos, o perquè tenen alguna cosa que els molesta (fred, calor, dolor…). A vegades és perquè volen sentir-se segurs i busquen l’escalfor de la mare, o a vegades és perquè s’han desvetllat i no saben tornar-se a adormir sols. Ara alguns pensareu “Doncs el meu, va dormir seguit des dels 3 mesos, o des de poc després de néixer i no es despertava mai a la nit”. Fantàstic. Enhorabona. El teu fill, aleshores, era dels que entren en la zona de l'”excepció”, que sempre n’hi ha. Cada nen és un món i tots són diferents, absolutament tots. Sense ànim de posar-los tots al mateix sac, us diré però que la majoria, la gran majoria, necessita despertar-se a la nit. És simplement, un mecanisme de defensa… som animals i per tant, l’instint fa que es vagin despertant per assegurar-se que la mare no els abandona i queden a la seva sort si ve un altre animal i se’ls vol menjar… Fa riure, però és així.

I si el teu fill plora, vol dir que no és bo? No et preocupis, és bo. T’ho asseguro. És molt bo. Però li passa alguna cosa. Pensa que quan era dins de la panxa, no s’havia de preocupar per gairebé res. Les seves necessitats, si era una gestació plaent, estaven satisfetes. Era feliç. Flotava, et sentia les 24 hores el batec del teu cor, que l’apropava a tu, que li donava un ritme… I un bon dia surt de la panxa. Potser en un naixement fàcil, o potser en un de traumàtic. Potser decidint ell quan ha d’anar cap a fora, o d’altres, en un part programat que el fa sortir, quan encara no està a punt, del seu espai idílic. Potser el separen de la mare perquè ha d’anar a neonats per algun problema, o simplement, per protocol de l’hospital. Finalment arriba als braços de la mama… i potser aquesta està fantàsticament disponible i l’acull com es mereix, o potser està trista, adolorida, espantada i aclaparada per les visites i la nova situació, i no sap com fer-ho per tenir aquell bebè a coll i donar-li tot el que reclama amb crits i plors.

Entenem què els passa, què senten. Posem-nos al seu lloc. Si no ho entenem, busquem ajuda, informem-nos… i aleshores cada dia serem més els que pensarem que tots els bebès són bons. Plorin, es despertin, o ens reclamin a tothora. Si els permetem ser, sense jutjar-los, si els permetem plorar acompanyant-los, escoltant el que ens diuen, si no ens enfadem cada cop que es desperten… veurem que tot passa, i que cada vegada ploren menys, i es desperten menys.

Posem-els-ho fàcil… no els etiquetem tant d’hora.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats