El símptoma

5.3.2012

En Medicina el símptoma és molt important perquè dóna les pistes. El primer que et demana el metge quan vas a explicar-li que no et trobes bé és: “i quins símptomes tens?”, i normalment, van anotant tot el que et passa per, després, poder anar més enllà i determinar quin és l’origen d’aquell malestar. Ningú es quedaria satisfet davant d’un metge que només ataca el símptoma però no intenta esbrinar quina és l’arrel que el causa, oi? Aleshores… com és que amb els nens no ho practiquem de la mateixa manera? Com és que tot sovint allò que fan no ens duu a pensar que són també símptomes que ens podrien conduir a l’origen del que està passant en realitat?

Però posem-hi alguns exemples: el nostre fill de quatre anys dormia molt bé fins que de sobte, comença a despertar-se a les dues de la matinada. No ho havia fet mai i des de fa cinc dies que no hi ha manera, cada dia es desperta i és un drama tornar-se a adormir, desperta a tota la família, etc. No crec que el nen hi gaudeixi, despertant-se a mitja nit i veure enfadats i adormits als pares. Per tant, en comptes de pensar que el nostre fill és un emprenyador que ara té la mala idea de despertar-se cada dia de matinada, intentem pensar que potser això que fa és només el símptoma d’alguna cosa més amagada. És la nostra responsabilitat trobar què és, què no va a l’hora.

Imaginem que la nostra filla sempre havia menjat la mar de bé i de sobte, és com si se li hagués tancat la boca de l’estómac. No li entra res i pot passar-se tranquil·lament vuit hores sense menjar. No crec que ho faci per molestar. Més aviat crec que una boca d’estómac que es tanca, ens està dient alguna cosa perquè el cos, si escoltem,… també parla.

Imaginem que el nostre fill de tres anys un bon dia comença a picar-nos, a tractar-nos malament, i a cridar-nos. No crec tampoc que s’ho passi bé tractant així a la seva mare o al seu pare. La seva ràbia és el símptoma d’alguna cosa que va més enllà. Més d’una vegada s’ataca això, la ràbia, creient que és de fet, l’arrel del problema. Es censura el comportament, es castiga, se li diu que la mare s’ha enfadat i per tant, ara no jugaré amb tu, o no anirem al parc, o el que sigui. Estem atacant el símptoma, el mal comportament sorgit de sobte… no el causant d’aquest malestar que fa picar a la mare. El que passa és que veure que ens tracta així ens ofusca, ens fa mal i ens preocupa i el primer que volem és que, sisplau, deixi de fer-ho el més aviat possible. És normal; és molt desagradable veure que el teu fill et maltracta.

Però aquesta ràbia, la manca de gana sobtada, els despertars nocturns sorgits del no-res en el nen de més amunt… ens ha de fer anar més enllà, ens ha de fer tibar del fil per poder arribar al que ha desencadenat això que ara ens preocupa. No és fàcil i més quan el fill no pot identificar què el fa estar malament, o no vol parlar-nos-en, o té por de ferir-nos si ens diu, per exemple, que creu que no li fem prou cas. Però és necessari que estiguem atents i que intentem repassar què ha passat, quins esdeveniments hi ha hagut últimament que puguin haver desencadenat la inseguretat, la ràbia, la por, el neguit, etc, del nostre fill.

Si tenim un mal de cap horrorós i anem al metge, no ens quedarem gens satisfets si només ens diu que ens prenguem paracetamol. Li exigirem que ens faci proves, un TAC si cal, per intentar trobar-ne l’origen. Doncs això, exigim-nos a nosaltres el mateix que exigiríem a qualsevol metge; tenir present el símptoma però sempre tenint alhora present que és només el fil que ens durà a la verdadera arrel.