Quan pica em surt l’ogre de dins

Una de les situacions en les quals els adults més ens removem per dins i ens surten tots els dimonis, és quan veiem que el nostre fill o un altre nen o nena, que pica.

Si veiem que pica al seu germà més petit, si ens pica a nosaltres en un atac de ràbia, etc. hem de respirar profundament si no volem reaccionar de manera inconscient i acabar picant també nosaltres.

Això és perquè, en bona part, ho veiem injust i la injustícia i la ràbia van de bracet. Ho veiem amb ulls adults i alguna cosa que per a nosaltres és evident, NO ES POT PICAR, no comprenem per què a ells/as els costa tant d’integrar.

Bé, doncs perquè són petits, immadurs, impulsius, sense autocontrol i absolutament emocionals. La nostra actuació ha de ser sempre la mateixa: impedir que piqui i ensenyar-li a poc a poc a canalitzar aquesta emoció d’una forma que no faci mal a ningú. Hem de ser exemple.

És vital comprendre el món des dels seus ulls també, perquè sinó, ens enfadarem molt. Posar-nos a la seva pell.

Des del cabreig, des de la nostra pròpia ràbia, ens serà impossible entendre la situació profundament, connectar amb els seus sentiments i necessitats, i ajudar-lo.

Així que respirem sempre quan veiem a un nen o a una nena picar i actuem des de la responsabilitat però també des de la connexió amb la immaduresa, vulnerabilitat i dificultats de l’infant que ara no sap expressar-se d’una altra manera quan la ràbia l’envaeix.