Els adults siguem adults

9.10.2012

 

Normalment parlem molt del comportament dels nens, de quan fan coses que ens irriten, de quan estan demandants a més no poder, de quan reclamen tant de nosaltres que a vegades ens esgoten. Jo n’he parlat en aquest blog moltes vegades. I avui vull dir ben alt i clar: això que fan ells, reclamar mama i papa tant com poden, voler dormir amb nosaltres, voler-nos tenir sempre a prop, allargar al màxim les estones amb nosaltres, etc, és normal. És normal que plorin quan es queden a l’escola i encara no hi estan habituats. És normal que no vulguin que treballem tot el dia. És normal que reclamin la nostra atenció de totes les maneres possibles si senten que tenen menys pares del que necessitaria la seva ànima.

 

A mi que els nens facin això no em preocupa gens. Gens. És més, crec que és sa que reclamin, que s’expressin i treguin fora el que els angoixa, i sobretot, que trobin en els seus pares, persones disponibles. El que no em sembla normal és el que veig més sovint del que m’agradaria: adults que fan el mateix. Adults de 25, 30, 40 o 55 anys que es comporten com aquests nens petits de què parlava jo una mica més amunt. Adults que criden l’atenció constantment, que mai estan contents ni satisfets perquè el que reben de les persones i la vida mai els sembla suficient. Perquè en el fons, el que busquen i anhelen a tothora és la mare i el pare. Els braços disponibles i sostenidors de tota la seva demanda quan, de petits, segurament, reclamaven sense l’escolta necessària. Veig adults que saben que no són feliços però que no saben per què i que per tant, tampoc hi fan res. Que senten una angoixa vital, una insatisfacció arrelada a les entranyes i tot amor, tota atenció que reben sempre es poca. Com si visquessin en un etern forat sense fons on com més coses s’hi posen, més en desapareixen. Perquè el buit mai s’omple.

 

Veig adults grans que semblen nens i que actuen com nens. Que reclamen i que si no reben, marranegen o tenen gelos. Adults que es cansen de tot i de tothom perquè, en el fons, els esgota no trobar mai allò que calmi la seva ànima, aquell amor incondicional que només et poden oferir uns pares amorosos, sostenidors, disponibles i empàtics. I caminen o millor dit, naveguen, amb uns fonaments que trontollen un dia sí i l’altre també i lluny de voler afrontar què carai els passa, ho atribueixen a la crisi, a la feina, o a la vida, que els és injusta. Perquè mirar cap al forat negre fa massa por i de fet, de manera inconscient, saben perfectament què poden trobar si el miren cara a cara. I s’ha de ser molt valent per fer front a la mancança: per acceptar el que hem viscut, per plorar-ho tant com faci falta, per desmuntar-nos si és necessari per, passat el terratrèmol, ressorgir després amb força. Ressorgir com a adults, no com els nens demandants que un dia vam ser. Adults madurs i dignes dels nostres fills. Deixem que els bebès siguin bebès, que els nens siguin nens i els adults, sisplau… siguem adults d’una vegada!

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats