Els nens cauen

8.2.2012

Aquesta frase, “els nens cauen” és una frase que no fa ni fred ni calor quan no tens fills, és simplement una evidència que trobes absurda que comenti algú que sí que en té. Però és que quan ets mare (i parlo per mi), hi ha un dia que et queda gravat a la memòria, o millor dit, un moment que et queda gravat per sempre i és aquell en què el teu fill/a es fot la seva primera patacada de la vida. Aquella caiguda que no pots evitar, i en què t’adones que sí, que els nens cauen i que a tu, quan cau el teu fill, et fa mal el genoll, el braç o el cul com si el que hagués picat fos teu… però sobretot, et fa mal l’ànima.

Diria que era un dimecres. L’hora la sé exacta; 16:30 de la tarda. La Laia tenia vuit mesos i mig i feia migdiada al llit que des que va néixer compartim tots tres. Al seu cantó hi havia una barana infranquejable i la resta d’espai que quedava, per tal que no pogués caure si començava a rodolar com una croqueta, hi parapetàvem no sé quants coixins apilats un damunt de l’altre de tal manera que ella quedava com dins d’una trinxera. La idea era bona, crec. Jo estava al sofà, relaxada i llegint. Ell acabava de sortir per la porta de casa. Al cap de no-res sento: “PATAPAM!!!” i acte seguit plors. Gairebé tinc un infart! Vaig anar-hi corrent i vaig veure la Laia damunt del parquet. Havia caigut del llit. S’havia despertat, no havia fet gens de soroll (perquè posàvem aquell aparell ultra-sensible i ultra tot per tal de sentir-la) i havia anat superant tots els obstacles que jo li havia posat precisament perquè NO caigués del llit. Ella va ser més valenta, més tenaç i més constant i finalment va aconseguir arribar a la punta. Un cop allà, no sabia que, de sobte, si el llit s’acabava ella aniria a terra. I això és el que va fer, anar directe a picar amb el terra.

La vaig agafar a coll i el cor m’anava a mil per hora. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar-lo: “Vine! Acaba de caure del llit!”. Amb un moment ja era a casa perquè no havia ni tingut temps d’arrencar el cotxe. La vam mirar de dalt a baix, vam repassar tot el seu cos, li vam mirar el cap… Encara estàvem en tot aquest procés que ella ja no plorava i ens mirava amb cara de “què feu?”. Jo… ho confesso… plorava. Tipus bleda, amb llàgrimes que em regalimaven galta avall però mig en silenci. Em sentia culpable per no haver protegit el llit millor, per no haver fet una barrera molt més alta i forta. Tenia por que s’hagués fet mal, tenia por d’algun cop al cap que jo no veia… I no podia parar d’abraçar-la. Li vaig donar el pit i ens vam anar calmant. Tots tres. O millor dit, nosaltres dos.

Al cap de cinc minuts ella tornava a gatejar feliç, contenta i rient com si res hagués passat. Vam respirar alleugerits però aquella estona em va quedar gravada per sempre. Aquella estona en què em vaig adonar que sí, que els nens cauen. Els nens i la meva filla… també. Després d’aquell dia, durant tots els mesos següents l’he vist caure un munt de vegades; quan aprenia a posar-se dreta, quan va aprendre a caminar, quan s’enfilava al parc cridant “ecalo!!!”, o quan corria i corre per una baixada cridant “vaig ràpid!”. No sé per què però abans sempre queia de morros! S’ha obert el llavi unes quantes vegades amb tot el merder de sang que això comporta. No és que m’hagi curtit però sí que m’hi he relaxat. Els nens cauen, em repeteixo tot sovint. I el que és més important; arriba un dia que aprenen a caure i també aprenen a aixecar-se.

I cada cop que veig que s’aixeca jo també ho faig amb ella i em faig una mica més forta. I em recordo que ella és la meva filla, sí, però també és una altra persona; que viurà el que li toqui viure, que caurà els cops que hagi de caure en aquesta vida, que aprendrà el que hagi d’aprendre i que en moltes ocasions, tindré poca cosa a dir-hi o fer-hi. L’acompanyo, sabent que no li puc evitar tot… sabent que no li he d’evitar tot. Sabent que només sóc la seva mare.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats