En aquests nou mesos

13.1.2015

9 mesos. La Lua té nou mesos i dies, i quan decidia què escriure avui he pensat que ja feia 9 mesos que era mare d’una segona filla. En aquest temps han passat tantes coses… M’he sentit abatuda després del que va passar a l’abril, he resorgit de les cendres i m’he sentit més enèrgica que mai, he estat profundament feliç criant a les meves dues filles, m’he casat amb l’home més meravellós que he conegut mai, m’he sentit inspiradíssima per explicar el part i els posteriors dies al naixement de la Lua i hem viscut el primer Nadal de 4.

Tot plegat ha passat en uns 9 mesos de gestació extrauterina de la Lua, una patufeta petita i simpàtica que encara gaudeixo de dur penjada a la motxilla hores i hores. Una nap buf preciosa que ja està a punt de caminar i que em dóna lliçons de vida cada dia… que té pressa i que em diu ara sí, ara també, que el temps passa molt ràpid i que ella no se’n vol perdre ni un bocí.

En aquests 9 mesos he anat aprenent a gestionar les necessitats de dues persones fantàstiques de 5 anys i de mesos que gairebé no s’assemblaven en res.

He fet malabars per arribar a les dues i a vegades m’he quedat a mig camí. He après a entendre-ho, a acceptar-ho, a posar-hi paraules i a estar en pau amb això que és criar-ne a dues.

En tot aquest temps he tingut certes dificultats (a dies, per sort), per comunicar-me amb la meva filla gran, per trobar un espai per estar plegades i connectades de nou. M’ha costat sentir, des del puerperi i la fusió emocional amb la Lua, el ritme trepidant i tan cap a l’exterior de la Laia. Però poc a poc hem anat trobant el nostre particular tempo i hem anat fusionant-nos també una mica. Sento, 9 mesos després del naixement de la Lua, que ara som tres dones, més unides que mai, i és un goig.

En aquests 9 mesos m’he adonat que el meu segon puerperi té moltes menys ombres que el primer i suposo que, en bona part, vaig fer els deures i m’ha tocat repetir poques lliçons per ara (que duri!). Està sent plàcid, enriquidor, bonic.

També m’he adonat que el temps passa, amb un segon fill, encara més ràpid que com passava quan només en tenies un i a estones, no m’agrada. No m’agrada la sensació que el temps se m’escola dits enllà i que no me n’adono i ja torna a ser diumenge, i ja torna a ser final de mes, i ja torna a ser Setmana Santa. D’aquí tres mesos la Lua farà un any i no me’n sé avenir!

I en aquests 9 mesos m’he adonat, de nou, que la inspiració per escriure (quan cries intensament), se’n va. Et deixa, t’abandona, perquè tota la creativitat que et surt de les entranyes està dirigida i dedicada a fer créixer el teu nadó. Ja em va passar amb la Laia i ara em torna a passar. Malgrat això, no desisteixo i segueixo escrivint, perquè fer-ho m’agrada i perquè em dóna un “petit” espai per a mi. Pel que sóc més enllà de mare de la Laia i la Lua. Em connecta a la meva essència. Per això escric malgrat, sovint, no estar inspirada. Demano perdó si els meus textos, sovint, no són els que eren en altres èpoques. Escric el que sento i com ho sento i sovint tinc massa poc temps o estic massa cansada com perquè em visiti aquell follet que en castellà anomenen “duende”.

9 mesos sent mare de 2. Els millors 9 mesos de la meva vida.