Esperar sense desesperar

4.8.2011

(Aquest és el text que avui llegiré a El Matí de Catalunya Ràdio, a les 11:05h després del butlletí de notícies).

Em falten molts pocs dies per sortir de comptes, de fet, em sembla que menys d’una setmana i m’agradaria dir que no estic impacient però no puc, perquè sí, n’estic. És una espècie de sensació estranya, una mena de contradicció interna; m’encanta estar embarassada. M’encanta sentir que a dins meu, hi ets tu i notar com et bellugues, notar-te el colze, el peu, el cul, el genoll… M’encanta les sensacions que em fas experimentar i m’agrada, m’agrada molt, veure’m aquesta panxa enorme que ja no em deixa ni intuir els peus. Em sento esplèndida, exhuberant, amb aquestes curves, el cul gros, la panxa i els pits enormes. Em sento dona i és com si dins meu hi hagués un poder immens que fa que res em faci por. Per tots aquests motius hi ha una part de mi que no té cap mena de pressa de què s’acabi l’embaràs. Però per l’altra… Per l’altra penso; “per favor, que sigui demà, que sigui demà…” per poder-te veure i abraçar. Per veure’t la cara, mirar-te als ulls. Per poder-te dir, ja a l’orella, com t’estimo. Per poder-te olorar els cabells, si en tens, i comptar-te els ditets, i acariciar-te la pell i veure si és veritat que la dels bebès és la més fina…

El part no m’espanta, al contrari. Vull que arribi i que ho faci ja. Estic molt pendent de les sensacions de tot el meu cos perquè jo no sé què carai són això de les contraccions. Sabré reconèixer-les? Sabré si estic o no de part? Com serà trencar aigües? I si la bossa no es trenca i res va com m’he imaginat? Em farà mal? Ho podré suportar? Quan totes aquestes preguntes m’assetgen, penso en tu i automàticament, desapareixen. Perquè sé que ho farem, que ho podrem fer, de la manera que sigui, i juntes. Sé que sabràs quan és l’hora de sortir i que m’ho indicaràs, i que malgrat no haver sentit mai una contracció de part, sé que em diràs “mama, són aquestes”. Sé que m’acompanyaràs i vull que sàpigues que jo intentaré fer el mateix. No ho he fet mai, o sigui que si en algun moment em veus una mica perduda… no m’ho tinguis en compte. Ara no tinc por, no tinc gens de por, perquè sé que és el camí que hem de travessar per retrobar-nos, per abraçar-nos. I dic retrobar-nos perquè tu i jo ja fa 9 mesos que compartim la vida. 24Hores juntes. Tu i jo fa molt de temps que teixim el nostre vincle, que ens coneixem, que ens estimem… o sigui que el recorregut que ens queda, és l’últim tram, només l’últim, que ens permetrà mirar-nos i reconèixe-ns.

I saps de què tinc ganes? De veure la cara del teu pare mirant-te. Vull veure-us junts. M’agradaria que ell pogués sentir tot el que sento jo tenint-te a la panxa, malgrat que sé que és impossible. Per això tinc ganes de què et toqui, de què t’abraci i se’t mengi a petons. Perquè sé que en té ganes, perquè sé que serà feliç, perquè vull que vegis com és el teu pare, perquè sé que tu també, ja te l’estimes.

Només fa nou mesos que ets dins meu i sembla que hagis estat aquí tota la vida. Com serà no tenir-t-t’hi? Com serà estar tots tres junts amb tu a fora? Com serà arribar a casa? Com serà això de ser mare?

És tan desconegut tot el que ens espera, que d’una banda estic impacient i de l’altra, vull assaborir amb totes les meves forces els últims dies amb tu a dins, els últims dies amb el teu pare tranquils a casa,… Ara, que tinc les dues mans damunt la panxa, acariciant-te,… ara, que encara ets dins meu, vull donar-te les gràcies. Per aquest temps de gestació tan especial que hem viscut, per haver-me fet aprendre tantes coses de mi, del meu cos, de tu i del teu pare. Gràcies per ser aquí i per endinsar-te amb nosaltres en aquesta aventura que serà nova per tots tres. Que el viatge que ens espera fins a l’abraçada primera sigui el millor per nosaltres; no sé com anirà, però sé que ho farem junts, i ara mateix això és l’únic que em cal saber.