Frases per deixar de ficar la pota

12.3.2015

Massa sovint sento frases que em diuen a mi o a les meves filles i penso “nooooooo, acabes de ficar la pota” o “calia dir-me això ara?”… Com que és una cosa que visc jo i que moltes mares m’expliquen que també pateixen amb determinades frases que els diuen familiars, amics o desconeguts, aquí us proposo algunes idees i reflexions per deixar, sisplau, de ficar la pota.

Dona embarassada

Veiem una panxa i el primer que fem és comentar-ne la mida. No cal. Ella ja ho veu que creix, que és gran o més petita. No posem el dit a la llaga perquè potser, dient-li “ah, no fas gaire panxa per estar de 5 mesos” aconseguim fer-la capficar i preocupar-se per si tindrà un fill neulat. Proposo frases com: “Quin panxa més maca!” “Quina bona cara que fas, se’t veu feliç” “Que maco que és veure’t embarassada” “Que bé, aviat el tindràs aquí” “Que boniques que esteu les dones embarassades” “Com m’alegro de veure’t així”. No crec que cap d’aquestes frases faci preocupar o angoixar a una dona que hormonalment està en plena ebullició, en canvi, segur que la fareu sentir feliç.

Dona que acaba de parir

Quan ens trobem una dona que acaba de parir el primer que fem és mirar el seu bebè i començar a propinar frases (algunes dignes de galledes enormes amb potes a dins) a tort i a dret. Parem un moment. Aquesta dona acaba de parir. Primer punt, de manual d’educació bàsica: “Com estàs? Com et trobes?” Només aleshores podem mirar el bebè, si ella ens ho permet i li ve de gust. Res de tocar-lo, res de voler-lo agafar, res de tot això. Mirar i punt. Si som dels que creiem que els bebès són macos perquè tots són únics, especials, dolços i ens evoquen tendresa no ens serà difícil dir “Que preciós, quins ulls més bonics”. Si no volem concretar en aquell bebè perquè de sobte ens sembla que de maco no ho és, podem dir un “Que tendres que són els bebès, per favor!” i si som dels que creiem que els bebès sempre són lletjos (no he entès mai aquesta concepció de l’estètica que troba TOTS els nadons extraterrestres) no cal que diguem coses que no creiem i podem dir un “Benvingut, petit. Com va això de viure al món?” o un “Que bé que ja us pogueu abraçar amb la mare, eh?” o “al teus pares se li deu caure la baba amb tu!”. Cap de les frases que us acabo de proposar crec que facin sentir malament a la mare. Al contrari. Denoten que empatitzeu amb aquesta família, que els teniu en compte. Denoten respecte i admiració que és el que necessita una mare quan acaba de parir. Us ho agrairà, de veritat.

Dona amb bebè de, posem… uns 10 mesos

Borreu, literalment, del vostre cervell frases com “Ui, mira, ja el portes a coll, ja és llest ja!” o “Me’l puc quedar?” o relacionades amb temes més personals estil “Ui, no te’l trauràs de l’habitació mai més” o “si el deixeu marranejar amb el menjar no aprendrà mai a comportar-se a la taula” o “que no ho veus que et pren el pèl?”. Recordem que, segurament, NINGÚ ens ha demanat l’opinió. Què ens fa pensar que l’interessa el que pensem? Que en sabem molt, potser, nosaltres de temes de criança? Tenim alguna evidència científica que avali les nostres conclusions? Com que segurament la resposta és NO, proposo: No opinar a no ser que ens preguntin què pensem respecte a un tema. No jutjar, MAI! I canviar les frases que he escrit més amunt per “Que feliç que se’l veu”, “Se us veu tan units… que maco!” “Quin vincle més maco que teniu, es nota que t’estima” o “Estàs molt guapa, se’t nota que ets feliç”, o “No se’t nota gens cansada, potser n’estàs, però estàs guapíssima” o un “Que bé que ho fas, que saps el que necessita a cada moment” o un “Que maco que seria que totes les mares estiguessin així de vinculades al seu fill” o “Que maco que és veure-us junts!” i podria seguir fins a l’infinit. Dir frases no-ofensives, no-jutjadores i respectuoses a una mare i el seu nadó NO és tan difícil. Exprimim-nos una mica el cervell i segur que podem ser amables i respectuosos. Posem-ho en pràctica.

Dona amb dos fills

Em declaro de ple en aquest punt i sóc víctima juntament amb les meves filles, de les frases més desagradables que us pogueu imaginar i ara us explicaré per què. El primer que es fa és anar directe al bebè, sovint sense ni adonar-se que aquest bebè té un germà gran a l’espera d’alguna frase agradable o simplement, observant. Després, en el nostre cas, diuen un munt de coses maques de la Lua “que simpàtica, quins ulls més preciosos, etc, etc” i quan s’adonen que al costat hi ha la Laia, atenció, se li diu molt més sovint del que ens agradaria: “me la dónes?” o “me la puc emportar?”.

Per lògica, no podríem dir alguna cosa agradable també a la germana gran? Proposo: “que guapa que ets” “Quina sort que tenen els teus pares de tenir-te!” “Feia temps que no et veia i estàs encara més guapa!” o “Que maco que ha de ser tenir-te de germana gran, a mi m’hauria agradat tenir una germana gran!” i també podria seguir, segur que vosaltres també.

Deixem de banda això que acabo d’explicar i centrem-nos en les frases que sento massa vegades de “me la dónes?”. No sé per què se’ns acut, als adults, dir coses d’aquestes, però ara us explico per què, al meu entendre, fiquem tant la pota si diem tot això: Si la resposta que ens diu el nen és SÍ és probable que el germà gran estigui sentint una gelosia molt gran des de l’arribada del bebè i s’ho estigui passant francament malament. Si ens diu que sí, que ens el dóna, que ens l’emportem, ens acabem de posar en un terreny pantanós en un moment en què a la mare o al pare no els serà fàcil (al mig del carrer), gestionar aquella gelosia acabada d’expressar. Segur que vosaltres també heu sentit gelosia en més d’un moment, potser fins i tot a l’edat adulta i segur que recordeu el malestar que això provoca i com de malament ho heu passat. Feu memòria i ara, digueu-me: Cal que posem el dit a la llaga en un nen que ens trobem pel carrer i a qui veurem un moment? No, no cal.

Seguim: El nen que ens ha dit que sí, que ens emportem el seu germà, ho diu esperant que ens l’emportem. Ho diu amb l’esperança de ser escoltat i que algú s’endugui aquell bebè que li fa tanta nosa i que li fa sentir allò tan dolorós. Però resulta que no ens l’endurem el seu germà, ni tan sols en teníem cap intenció quan li hem fet la pregunta fatídica. Què passa? Doncs que per si no fos poc, decepcionem el nen, que per un moment, ha tingut l’esperança que perdria el seu germà de vista.

Suposem que diu que “NO”, que no vol que ens l’enduguem. Hem pensat que hi ha nens que els fa molta por aquesta pregunta? Que de sobte comencen a sentir que qualsevol es podria endur el seu germà i llavors la feina és dels pares de reforçar-los explicant-los que ho diuen per dir, que ningú se l’endurà i que no pateixin… No cal posar la por al cos d’un nen que (independentment de si sent gelosia o no), s’estima a aquell nadó. A la Laia no li agrada gens que ens facin aquesta gracieta i que li preguntin si es poden emportar la Lua o si els hi regala. I quan li pregunto què ha sentit quan ens diuen això em diu “no m’agrada”. I amb raó!

Crec que ja ho vaig dir en algun altre post: si no sabem què dir, millor no dir res. Si hem de posar la pota, millor callar, somriure i callar. O millor encara: reflexionar per què no som capaços de dir res agradable, per què ens surten frases tan poc encertades, si és perquè les hem sentit en altres i ens les hem fet nostres, si és perquè ens les deien a nosaltres… mirem de posar-nos al lloc de l’altre i entendre com les deu rebre i quan haguem fet tot aquest procés, mirem de canviar-les. Pot semblar molt difícil però no ho és, si hi ha la voluntat de deixar de ferir a l’altre.