Ara no em surt

Potser alguns us pregunteu com és que les últimes setmanes no he escrit cap post sobre les polèmiques que han sorgit sobre les doules i sobre lactància. Fa setmanes, un pediatre anomenat José María González Cano va treure un llibre titulat “Víctimas de la lactancia materna” on deia unes barbaritats de l’alçada d’un campanar. I uns dies més tard, el Consejo General de Enfermería presentava l’”Informe Doulas”, un document mancat d’evidència científica i on es feien unes afirmacions també per al.lucinar. Si voleu saber de què va tot això només cal que feu una recerca a Google i ho trobareu tot.

Vaig llegir tot el que va sortir al respecte amb uns ulls com taronges, la veritat. Que al segle XXI es diguin bestieses com les que s’han dit em deixen estupefacta però alhora em sorprenia que no em vingués aquella indignació pujant per la boca de l’estómac com altres vegades amb altres polèmiques semblants. Van passar els dies i em seguia preguntant per què no m’asseia davant de l’ordinador i posava el crit al cel. En una altra època m’hauria indignat com la que més i hauria fet algun text demolidor per treure amb paraules tot el que allò em feia sentir.

Però no. No em sortia parlar d’això i com que no escric res que no em surti de dins, ho vaig deixar córrer, tant escriure sobre el tema com agobiar-me en el per què no em sortia parlar-ne.

Vaig deixar de dir-me “hauries d’explicar què en penses” i, simplement, vaig acceptar que no em vingués de gust fer-ho.

Airejar-se, deixar de pensar en alguna cosa, va bé. Perquè aleshores, quan menys t’ho esperes, clinc! descobreixes què passava… I ja sé per què no podia escriure’n. Estic en una etapa, la criança de la Lua (10 mesos), totalment absorbent on les meves preocupacions veritables són unes altres: gestionar la gelosia que a estones té la Laia, acompanyar la Lua en el seu primer any de vida tan intens i apassionant, acompanyar la Laia en la seva transformació cap a nena ja no tan petita… i estic tan, tan, tan immersa en aquesta etapa, tan puèrpara perduda… que és com que no puc entrar en aquests debats.

Em costa explicar-ho i no sé si ho faré prou bé. Quan miro enrera m’adono que fins que la Laia no va tenir un any i mig ben bé em va passar el mateix. No puc discutir de política ni parar gaire atenció al que passa al “món”, no puc entrar en discussions de coses que em queden lluny i fins i tot en aquests dos exemples que us he posat més amunt (el de les doules i el dels atacs a la lactància materna per part d’aquell pediatre) no em surt posar-me a escriure’n perquè a dins, el que em mou ara mateix, són altres coses. Coses que tenen a veure “només” amb l’amor, amb la transformació personal que suposa ser mare de dues nenes petites, en el meu dia a dia, la meva quotidianitat amarada de criança, de rentadores per fer i de mares amb qui compartir i créixer. Com si no em quedés energia per gran cosa més. Com si no pogués entrar en debats, guerres absurdes o com si no pogués tolerar tanta tonteria junta. Perquè lamentablement, hi ha molta ignorància i molta tonteria.

I sé que passarà, i un bon dia tornaré a sentir allò que puja cap amunt per la panxa quan llegeixes segons quina bajanada i em fa posar davant de l’ordinador com qui fa un bon cop de puny a la taula. Però ara no estic així, no em sento així.

No agafaré cap bandera, ni lluitaré per a res. Perquè ara, això, no em toca, o almenys, no sento que em toqui. Ara em toca estar cap endins, en aquesta lluna de mel a estones i centrifugadora familiar a d’altres, atendre i atendre’m. No tinc energia per gran cosa més i no vull destinar el poc temps que tinc per a mi, en contestar segons quin tipus d’afirmacions absurdes. Ho sento. Ara necessito i vull viure en el meu niu, en el meu segon puerperi que ja és l’últim i amarar-me’n bé. Aprendre’n tant com pugui i gaudir-lo en cos i ànima. La resta… per més endavant.

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.