Felicidad

Hem volat!

2.11.2011

Avui hem arribat a casa amb pluja, una mica de boira, i fred. Més fred que el que feia a Tarifa, a Cadis, que és on hem estat de vacances. He arribat contenta, una cosa que no sempre m’havia passat a la tornada; a vegades tornava enfadada o trista perquè no volia que s’acabessin. Aquesta vegada, si hagués pogut triar, també hagués escollit fer-les més llargues, però hi ha alguna cosa que ha canviat. He aconseguit gaudir de marxar de casa i també de tornar-hi. Puc gaudir de trencar la rutina i fer alguna cosa totalment diferent, i també puc gaudir de recuperar-la i de fer allò que he fet tantes vegades. És una sensació dolça, d’estar en pau amb allò que faig i on ho faig.

Ens ho hem passat molt bé. Hem rigut molt. Hem descansat molt. Hem menjat molt. Hem estat molt junts en tots els sentits (l’espai de les autocaravanes no fa que puguis allunyar-te gaire i per tant, diguem que són uns dies en què estàs més a prop que mai!). Hem estat a gust, no m’ha fet nosa res. Ens ha fet bon temps… A Andalusia s’hi viu molt bé, és una de les conclusions del viatge. Almenys a Tarifa, al sud, a la costa… Una bona temperatura, bona gent, bon menjar, bon paisatge… M’agrada.

Aquestes vacances han servit per algunes coses; per exemple, per reconciliar-me amb el mar i amb el vent. El mar, ho vaig explicar en un post (“EL MAR”) no m’ha agradat mai gaire. Doncs en aquestes vacances m’ha encantat: no em cansava de mirar-lo, d’estar-hi a prop, tot el dia. D’escoltar-lo i d’olorar-lo. De sentir-lo salvatge. I amb ell… el vent. Aquell que em feia agafar sempre mal a l’orella dreta quan bufava massa fort, aquell que sentia que emprenyava i a qui no li trobava cap mena de sentit. Doncs bé, el vent m’ha agradat. A Tarifa és estrany el moment en què no bufa amb força. Hi he estat tres vegades a la meva vida en aquella costa i sempre m’hi he trobat un vent bèstia, d’aquell que si no vigilo, em tomba d’esquena. Aquestes vacances hi he volat! Amb la Laia, a la platja, estiràvem els braços i començàvem a córrer cridant i sentint el vent a la cara, al cos i gairebé a l’ànima, perquè se’t colava per tots els racons del teu ésser sense deixar-ne cap sense ventilar! El vent fa tan soroll que et fa connectar-te una mica més a tu. Quan bufa fort no pots sentir res més que no siguis tu i a mi, això, m’ha anat bé, perquè em va costar una mica trobar-me.

Els propers dies us explicaré com vam trampejar els viatges llargs amb una nena de 2 anys, quins “moments” intensos he viscut aquests dies, què ens ha passat o què he vist en relació a la criança dels fills. La frase de les vacances ha estat aquesta: “TIC CONTENTA!” que és el que ha dit una vegada i una altra la Laia durant aquests 10 dies. Veure-la feliç ha estat una constant i per sort, els seus pares, ens hem reconciliat amb aquesta “nova” manera de fer vacances amb fills. Ja no ens ha molestat no poder fer la migdiada quan l’hauries fet per ganes, per exemple, i no podies, o veure que les vacances amb fills porten un altre “ritme”. Crec que hem entrat en una altra etapa; en algunes coses ja no som tan novells com fa un temps enrere i l’experiència, com sempre, acaba facilitant i molt, les coses.

Jo també “tic contenta”. Avui… de ser a casa i de ser amb vosaltres.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats