y de repente ves la luz

I de sobte, veus la llum

Fa qüestió d’un mes vas començar-me a dir que t’enyoraves. “Avui he plorat a l’escola perquè et volia a tu” o “no marxiiiis…” i aquestes coses.

Jo, convençuda que era pels meus caps de setmana a la ràdio, que ens deixaven molt poc temps juntes, vaig convènce’m que era normal i que passaria tan bon punt veiessis que no hi anava més. Però anava errada. No era això.

M’enyoraves i m’enyores a un nivell més profund que jo ni tan sols intuïa. M’enyoraves molt abans de què jo m’adonés que m’has trobat a faltar perquè m’he allunyat de tu. M’he anat distanciant sense adonar-me’n a mesura que m’he anat apropant al bebè que gesto.

A mesura que ha anat creixent la panxa i ell o ella s’ha anat movent cada vegada més, m’he anat fusionant també més i sense voler-ho, m’he anat allunyant de tu. De la manera menys premeditada, de la manera més paulatina i gairebé invisible.

Però per a tu res és invisible oi, en la nostra relació? I t’adones de tot gairebé abans fins i tot que passi. T’enyores de mi perquè t’enyores de la mare que era: disponible en cos i ànima, on podies recórrer.

Una mare que es cansava menys, que no tenia panxa on xocar quan m’abraçaves, que no deia coses boniques a un bebè que ni tan sols has vist, que no feia servir el to de veu amb què et parlo a ningú més. T’enyores del que teníem i estàs de dol. I estàs angoixada i gairebé en pànic perquè tens por de què allò ja no torni mai més.

I avui, finalment, després d’un dia horrorós que segurament no oblidaré mai, a mitja nit, després de desvetllar-me en fer el pipí rigorós d’embarassada, he vist la llum. M’he adonat de tot i saps què? M’ha sabut greu.

M’ha sabut greu per tu i també per mi. Perquè és cert, tens tota la raó i una altra vegada m’has fet de mirall. No he sabut adonar-me del que estava passant. El teu pare, que no sé què faria jo sense ell, fa un parell de dies em va dir “tot té a veure amb la panxa”, però jo no sé si no volia creure’l en el fons o si simplement, encara estava submergida en el món de llum i color on tot és fantàstic de quan estàs embarassada: les hormones a vegades enceguen i jo m’hi havia abandonat completament.

Fa mal reconèixer que tu, la meva filla, t’ho estaves i t’ho estàs passant malament sense saber-hi posar paraules perquè et sap greu dir el que passa de debò: que a estones aquest bebè et molesta, que et fa nosa, que tens por de perdre el terreny que només era teu, que tens por de perdre’m i de perdre tot allò que hem construït tots tres.

Que t’espanta el canvi i que això se t’està fent llarg, que no s’acaba mai. Et sap greu dir exactament el que sents (que per com ets ho podries fer, n’estic segura), perquè alhora, t’estimes aquest fill/a que batega en mi. I l’anheles, per molta por que et faci. I l’imagines i ja t’hi vols banyar i canviar-li el bolquer, i jugar-hi i ensenyar-li totes les coses que saps fer.

Com dir als teus pares, a qui veus il.lusionats i feliços, que estàs morta de por per “culpa” d’això que ens il.lusiona? No, és més fàcil culpar a l’escola i dir que ja no hi vols anar, que et vols quedar a casa perquè m’enyores.

I no vas del tot errada, sí que m’enyores, i molt. Però no per les hores d’anar a l’escola, sinó per totes les altres també, per les que estem juntes i jo tinc ganes que vagis a dormir per poder-me estirar i descansar, per poder-me relaxar i notar les seves patades. M’enyores per les hores que hi sóc però no hi sóc. Per les hores que hi sóc però estic cansada, per les coses que no puc fer i les que ja no vull fer. M’enyores per tantes coses que ara em sembla impossible com no me n’he adonat abans!

I no, no sento culpa, perquè ho estic fent tan bé com sé i com puc. Ni més ni menys. Perquè és difícil ser mare d’una filla a qui estimes com mai havies estimat i de sobte adonar-te que estimes de la mateixa manera a algú que ni tan sols has vist mai.

Adonar-te que l’amor no té límits i que a tu, a qui veig gran i a qui t’ho he donat tot durant 4 anys i 3 mesos, necessito tenir-te una miqueta més independent per poder-me centrar en el que gesto. Per poder-li dedicar allò que et vaig dedicar justament a tu. A qui fallo si ho faig? A qui fallo si no ho faig?

És tan complicat que sé que de les dues maneres no arribaré a tot el que cada un de vosaltres necessitaríeu de mi. Però la vida és així i no hi puc fer més. Haureu d’aprendre a conviure amb la nova situació. Tu, Laia, hauràs d’aprendre a viure envoltada de canvis, t’hi hauràs d’acostumar.

Hauràs d’aprendre a integrar que els canvis hi són i que no tenen perquè ser dolents. Hauràs d’aprendre a notar-me, a voltes, distant, entenent que mai de la vida deixaré d’estimar-te com t’estimo. Hauràs de confiar en el nostre vincle, en la nostra solidesa, tant com hi confio jo. Haurem d’aprendre a estimar-nos també en la nova família de quatre i a estones penso que no serà gens fàcil. Però no avancem esdeveniments i centrem-nos en l’ara i aquí.

Lamento profundament haver estat tan cega últimament, haver-me (segurament) autoenganyat i no haver-hi vist clar. Lamento que t’ho estiguis passant tan malament. Et puc dir que ja ho he entès, que ja ho he vist, i potser ara, amb la meva comprensió profunda del que està passant, tot començarà a ser més fàcil. Potser ja no em veuràs tan cega i tan lluny de tu. Sí, la panxa continuarà creixent i no deixaré d’estimar-lo o d’estimar-la, però potser em sentiràs més amb tu, perquè sí, potser ara n’estaré més.

Ahir la meva mare em va dir “no ho fa expressament” i aquesta frase, que jo ja sabia però dita des de fora, escoltar-la des de fora, em va fer plorar. Perquè és cert, no ho fas perquè vulguis fer-nos mal, perquè ens vulguis fer patir, perquè ara tinguis el capritx de quedar-te a casa i no anar a l’escola. No. Ho fas perquè pateixes i si poguessis, també canviaries aquest moment. Tu, com jo, també tens ganes que passi.

Com ho farem? No ho sé. De debò que no ho sé. Però ho farem. Amb paciència, amb amor, amb consciència i amb comprensió de tot el que està passant.

Quina sort que tinc de tenir-te perquè em puguis fer el retorn del que està passant quan no puc o no vull veure-hi. Quina sort que em portis al límit perquè pugui adonar-me’n.

Quina sort que em facis tocar fons. Quina sort tenim les mares i pares perquè inevitablement ens dueu, si us deixem, a la consciència, a la llum.

Llegiràs això quan siguis molt gran, però vull que gravis aquestes paraules: t’entenc. T’entenc i ara sí, t’acompanyo.

Lamento aquest enyor que has sentit, però inevitablement, és normal que hagis de passar per aquesta mena de dol. El que hem viscut ja ho hem viscut i ara vindran coses noves i segur, diferents.

Però sapigues sempre que el que hi ha entre tu i jo, el que hi ha entre tu i el teu pare, això, aquest vincle invisible que ens uneix més enllà de l’espai i del temps, això no es trenca. Ni amb un germà, ni amb dos, ni amb deu. Això roman, per sempre més.

Just ahir em vas dir “A tu, al pare i a la iaia us estimaré fins i tot quan us hagueu mort”. Doncs això, Laia, és d’això del que et parlo.

Curiós també que parlis de la mort just en aquest moment de la teva vida que estàs en ple dol i en plena crisi profunda de creixement interior. Segur que també t’espanta. I et dic una cosa que vull que tinguis present tota la vida: això que tenim no ho trenca ni la mort. T’estimo, més del que segurament et podré arribar a expressar mai.

La teva mare.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats