I si…?

10.12.2012

Hi ha dues classes de “i si…?”. Una és la xula, la que està bé, la que no us ha d’espantar i és quan, de sobte, tens una idea més genial que la anterior i de sobte, t’il·lumines amb alguna cosa que pot anar millor, que pot ser més divertida, que us ho pot fer passar més bé a tots… Per exemple, estàs xerrant amb la parella i heu decidit que diumenge anireu a la muntanya a fer això o allò altre i de sobte et ve aquella idea i dius “i si… canviem de plans i anem a la platja, que no faci tan fred, i fem una paella a la vora del mar i hi passem tot el dia?”. O aquest: “I si… quan surti de l’escola l’anem a buscar tots dos i anem a dinar de pic-nic a tal lloc?”…

Aquests són els “i sis…” més macos, el que surten espontàniament i que us poden dur experiències o situacions que no preveieu i que són fantàstiques. Aquests a mi m’encanten. No en surten cada dia, no us penseu que hem d’estar tot el dia amb “i si…” a la boca intentant fer una pensada millor que l’anterior. Això no va així. Aquests “i sis…” de què parlo avui surten quan surten i normalment, no es poden ni preveure, ni meditar abans de dir, ni res de res. Surten i punt. I en general, fan que el dia canviï i sigui encara més bonic del què era en un principi.

Però us he dit que n’hi ha de dues classes i ara em queda explicar la no tan maca, la que no agrada, la que pot arribar a torturar i la que, per anar bé, hauríem de fer fora de les nostres vides per sempre més. És d’aquest tipus:

La teva filla té un refredat típic de l’època i normalíssim, i en conseqüència, té mocs i tos.  Doncs bé, quan a la tarda comença a tenir febre tu ja et penses que això no és normal i de sobte t’assalta un nou “i si…” i aquest és dels que no molen gens, i dius: “i si… en comptes d’un refredat és alguna cosa més greu? I si… hem d’anar a urgències o donar-li alguna altra cosa, o fer no sé què, o trucar a no sé qui…?”

O… truques a casa i tot i que et pensaves que filla i cangur o filla i avis, o filla i pare hi serien de totes totes, ningú t’agafa el telèfon. És normal. Poden haver sortit, poden no haver-lo sentit… Doncs la ment, que no perd pistonada no fos cas que estiguessis masses hores tranquil, et comença a dir “i si… els ha passat alguna cosa, han caigut d’algun lloc i no poden agafar el telèfon, són a urgències, han entrat uns lladres a casa i els han segrestat, han sortit amb el cotxe i han tingut un accident,…?”

És molt important detectar els dos tipus de “i sis…” i veure si els que diem més són els segons o no, perquè si és així, si els tenim sempre a la boca, si els utilitzem tot el dia: tenim un problema. I dels grossos.

No confonguem aquest segon grup amb el tipus d’alerta que t’anuncia que en passa alguna i que us pot salvar, en un moment donat, la vida: aquest cas és diferent. Això té molt a veure amb la intuïció (llegiu: “La intuïció i com augmentar-la”) i no tant amb la ment.

Jo m’he adonat que en alguns moments aquests “i sis…” m’assalten i he decidit desterrar-los de la meva vida. Per ara, el primer que he fet és adonar-me’n i ja és un principi. I també m’he adonat que molts dels “i sis..” negatius tenen a veure amb la maternitat, amb la inseguretat que ens assalta tot sovint a les mares i també als pares i que et comença a torturar amb “i si… el que hauria d’haver fet és això i no allò altre? I si… li hauria d’haver dit que no podia fer allò i he estat massa tova? I si… en comptes d’actuar així m’ho hauria de prendre d’una altra manera i actuar més no sé com? I si… allò que m’ha dit aquella dona que passava pel carrer és el que hauria de fer i en canvi, m’estic equivocant quan faig el que sento…?”

D’aquests “i sis…” parlo. D’aquests. Deixem-los córrer. Deixem-los estar. No ens convenen ni ens interessen. Fem-los fora, no els donem més joc ni entitat. Jo he decidit fer fora els “i sis” negatius de la meva vida. I tu…? En tens a la teva?