hijos

Mirall

13.12.2012

 

Des del moment que ens embarassem hem de pensar que estem davant d’un mirall. Un mirall enorme, on hi cabem de cos sencer i que, ens agradi o no, ens despulla. Homes i dones aquí no som diferents, el mirall ens vé a trobar a tots amb l’arribada d’un fill, ningú se n’escapa. La majoria de vegades, no som conscients de què allò que ens passa és fruit del mirall i busquem i busquem, sense èxit. No trobem l’arrel, ni el motiu, ni sabem com sortir d’aquella situació que potser, ens angoixa.

 

Quan el bebé és a la panxa, encara que ens sembli impossible, encara que diguem “a mi no em va passar”… revivim la nostra pròpia gestació. Si vam ser desitjats o no, si vam ser esperats, volguts… o tot el contrari. Quan el nostre fill neix, amb ell revivim també el nostre naixement: la memòria corporal s’activa i apareixen subtilment, bocins del que un dia va ser el nostre primer dia fora de la panxa de la mare. Amb els primers mesos i amb cada etapa que travessi el nostre fill, el mirall ens durà aquella etapa nostra.

 

Si sempre hem sentit a dir que “sempre marranajaves, t’enfadaves per tot…”, i potser no vam ser ni acollits ni escoltats com necessitàvem, quan el nostre fill travessi l’etapa de reivindicar-se, ens pot assaltar tot de sobte. No saber trampejar la situació, sentir-nos tremendament incòmodes davant la mirada dels altres, sentir que no sabem gestionar els seus atacs de geni, que ens apareix molta agressivitat que no sabíem que teníem… vaja, que és possible que sigui una etapa que ens desbordi. El mirall ataca de nou i ens ve a mostrar alguna cosa del nostre passat en què les peces van costar d’encaixar i potser alguna fins i tot, va quedar esquerdada.

 

El mirall no és inútil: té un servei. Ens fa la “torna”: d’aquella etapa malviscuda o no entesa. És com si ens la retornés per via del nostre fill perquè l’entenguem, perquè la plorem i la integrem per, finalment, fer-hi les paus.

 

No us penseu que el mirall desapareix amb els primers anys dels nostres fills: en absolut. Es queda, per retornar-nos la imatge de cada edat, de cada etapa. Si vam entrebancar-nos quan els nostres pares es van separar quan teníem 7 anys, és probable que quan el nostre fill tingui la mateixa edat, alguna cosa es mogui dins nostre. Si ens vam entrebancar en l’adolescència, conflictiva i plena de desencontres amb nosaltres mateixos i amb els pares, és possible que en l’adolescència del nostre fill tot aquest passat vingui a trobar-nos.

 

No dic això perquè ningú s’espanti. Que el passat vingui a trobar-nos és bo, sempre i quant fem alguna cosa per posar-lo a lloc i xocar-hi la mà. Els nostres fills, tots els que tinguem (1, 2, 3, 4…) seran autèntics miralls amb què poder aprendre i anar aprofundint cada vegada més en allò que un dia vam ser. En el nen que plorava, en el nen que es va sentir sol o no, en el nen que treia males o bones notes, en l’adolescent enrabiat o perdut… per acabar d’encaixar les peces del trencaclosques. Per poder-hi posar paraules si un dia no ens les van posar, però sobretot, per deixar-lo per fi enrere i poder, simplement, créixer. Fer-nos “grans” sense cap llosa carregada a l’esquena.

 

Tenir un fill és un regal sempre. I que ens facin de mirall també. Agraïm cada etapa que ens retornen, perquè ens donen l’oportunitat de quedar, per fi, en PAU!

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats