Inici escolar: intentem posar-nos al seu lloc

5.9.2013

Avui he vist una nena que li costava desenganxar-se de la mare i d’aquí una setmana comença l’escola. En ella he vist tots els nens i nenes que aquests dies encara no saben el que els tocarà viure. Alguns s’adaptaran ràpidament, però a d’altres, els costarà un temps acabar-se de vincular amb la mestra o el mestre, fer-se a l’espai (la classe), un entorn… Els setembres m’encantaven fins que em vaig adonar que els setembres estaven plens de plors a pràcticament totes les llars d’infants i escoles infantils de mig planeta.

L’any passat vaig estar un mes dins la classe de la Laia fins que va sentir-s’hi segura i em va dir que ja podia anar-me’n. Va ser un gran dia per ella. Vam aconseguir un setembre sense plors i també un octubre, i un novembre, etc… Però no tothom té el temps per quedar-se amb els seus fills fins que estan realment adaptats al gran canvi que suposa separar-se tantes hores de les persones amb qui estan vinculats. I no totes les escoles permeten que els pares acompanyin els seus fills com necessitarien.

Per això, partint de la base de què molts nens ploraran, de què molts pares ho passaran malament, volia dir:

Intentem, els adults, no violentar-nos amb les situacions que es poden produir. A vegades, veure plorar el nostre fill enganxat a les nostres faldilles mentre altres pares i mares ens miren, ens fa treure el pitjor de nosaltres. Aleshores hi ha qui en comptes d’evadir-se de tot i acompanyar el seu fill amb amor, el renya, o intenta comprar-lo amb un “va que després et portaré un xupa-xup”, o el que sigui.

Intentem, els adults, no desviar l’atenció del que està passant. No fem veure que no passa res perquè sí que passa. No cal que ens posem tots a plorar, però com a persones més grans i més madures que els nostres fills, intentem fer els possibles per acompanyar aquests moments difícils. Amb amor, amb abraçades, amb molt contacte. Amb paraules, explicant el què passa, validant el que sent el nostre infant. Diguem-li que ho entenem.

No el jutgem ni el comparem amb altres nens que sí que s’adapten ràpid (o ho sembla). I no ens sentim pitjor pel fet de tenir un fill a qui li costa. No ens comparem nosaltres amb les altres famílies. No caiguem en aquest error tan comú…

Intentem, els adults, fer revisió i indagar què ens va passar a nosaltres en el principi de l’escolarització. Recordem com ens sentíem quan ens quedàvem a classe. Quin record tenim de l’etapa en què es troba el nostre fill i veiem si la nostra vivència està enterbolint, en alguna mesura, la seva. Adonem-nos de què se’ns remou quan ell ens clava les ungles a l’esquena dient “no marxis” o només plorant perquè encara no sap parlar. Què sentim. Molt probablement esbrinar tot això ens ajudarà a separar les coses, a reparar i a poder, de ben segur, acompanyar millor el nostre fill. A entendre’l, posar-nos a la seva pell i alhora, a donar-li les eines perquè aquesta època difícil ho sigui menys.

Intentem estar atents a les senyals que ens donen els nens. No només en el moment de separar-nos sinó també a les nits. Si somien, si es desperten més que abans, si se’ls escapa el pipí. O durant les tardes: si s’enfaden més, si ploren, si s’enganxen a nosaltres com una paparra. Observem-los no només els primers dies d’escola sinó setmanes després, perquè la gran majoria de nens ho treuen tot al cap d’un temps. I… o es posen malalts, o és aleshores que comencen a “treure” tota aquella tensió viscuda.

Intentem no abaixar la guàrdia, perquè l’acompanyament no sigui real només els primers dies, sinó sempre. Però alhora, relaxem-nos i confiem. De tota experiència se’n pot treure alguna cosa positiva, de tota vivència en podem sortir reforçats i tot ens ajuda a créixer. Confiem en la nostra capacitat, en el nostre instint de pares i mares, i confiem també en ells. En els nostres fills. Confiem que poden fer-ho, que s’adaptaran un dia o altre. Confiem que un bon dia deixaran les faldilles de la mama, que es faran grans i ens necessitaran, segurament, molt menys del que ens agradaria! 😉 Però mentre això no passi, mentre continuïn necessitant-nos, fem-ho tan bé com poguem i sabem, sense mirar cap a una altra banda per por de patir, sense renyar-los, amenaçar-los o reprimir-los quan ploren sense consol. Deixem que treguin el dolor, i el dolor no se’ls quedarà a dins.

I si ho necessitem, quan ja siguem a casa… plorem potser nosaltres el dolor que un dia no vam treure quan érem petits. Segur que ens sentirem també molt millor.

Si vols llegir més sobre el tema:

“10 CONSELLS PER L’ETAPA D’ADAPTACIÓ”

“ADAPTACIONS REALS JA!”

“NO FEM DIFÍCIL EL QUE ÉS FÀCIL”