La culpa

10.5.2011

Si em diguessin que fes un llistat dels sentiments que apareixen amb força amb la maternitat, sens dubte que la culpa hi seria. No dic que sigui el primer de la llista, només faltaria, però sí que de sobte, passa a entrar en joc i en moltes més ocasions de les que d’entrada, pot semblar. És una cosa que he observat en mi mateixa, però també en les mares que conec, i parlo de mares perquè crec que és un sentiment que es centra, en gran mesura, en les dones i no pas en els homes. En aquest aspecte, ens porten avantatge.

Fins i tot ja en la preconcepció, quan busquem quedar “embarassats”, a vegades la culpa ja comença a treure el cap; si no ens hi quedem de seguida, tot sovint pensem “i si és culpa meva? I si tinc algun problema?”. Com si en això de concebre la culpa hi tingués alguna cosa a veure… però és inconscient i no ho podem evitar. Com tampoc podem evitar que, durant l’embaràs, ens assalti de nou aquest sentiment en un munt d’ocasions. Si ens diuen que el bebè és petitó “potser és culpa meva, que no he menjat prou bé” o si ens diuen que és “massa” gran, “potser és culpa meva, que he menjat massa!”. Si tenim diabetis gestacional, si durant una part de l’embaràs hem estat massa ocupades amb la feina i ens hem parat poc a sentir el bebè, si hem estat tristes, si hem estat estressades, si hem estat enfadades o ens hem barallat amb algú que ens estimem molt, inevitablement, en algun instant pensem “i si, per culpa meva, li estic creant alguna mena de tensió, algun trauma, alguna preocupació que no va amb ell, pobret… i si es pensa que no me l’estimo?”. Ja no parlem de coses més greus com l’amenaça d’un part prematur, la separació de la parella, la mort d’una persona molt estimada, etc.

Dit així, de cop i en llista, pot semblar exagerat, poc real i tret d’una pel·lícula depressiva, però us asseguro que en més d’una ocasió, el sentiment de culpa produeix una angoixa i un patiment considerable en les futures mares. Però això no és res comparat amb tot el que podem arribar a sentir quan ja tenim el fill amb nosaltres.

Amb la criança, la culpa torna a entrar a la partida, i amb més força que mai. Quantes vegades m’he preguntat si ho feia bé, si allò que havíem decidit per la meva filla era encertat, amb un cert regust de culpa… Si el nostre fill és un tiquis-miquis amb el menjar ja pensem que potser és culpa nostra, perquè la mare ens va dir que nosaltres també n’érem de petits. Si el nostre fill no fa el mateix que els altres, podem arribar a pensar que potser és culpa nostra, que no l’hem estimulat prou. Si li hem donat el biberó pensem que era culpa nostra, perquè no teníem llet. Si ens diuen que el pit és el millor i el que recomanen els experts ens sentim encara més culpables, per no haver-li pogut donar. Però si decidim deixar de donar-li el pit també ens sentim culpables perquè sabem que allò que li traiem li agrada tant… i tenim por que la frustració no li creï algun trauma. Si el nostre fill plora quan el deixem amb els avis, a la llar d’infants o amb la cangur, ens sentim horrorosament culpables per no poder-hi passar més temps, o per tenir ganes d’anar a fer alguna altra cosa.

Els fills creixen i esperem que la culpa s’atenuï amb una mica d’experiència i de calma… però un bon dia ens quedem embarassades del segon fill i aleshores una culpa immensa ve a retrobar-nos si és que havia marxat algun dia, per recordar-nos “no estaràs traïnt el teu fill gran, el primer, el que tant t’estimes?”… i no podem suportar pensar que li estem fent una mala jugada, o que patirà quan vegi un bebè a casa enganxat a la teta de la SEVA mama. Aleshores volem compensar-lo d’alguna manera i hi passem més temps, hi juguem més estones, l’agafem més a coll, malgrat anar cansades i tenir una panxa que va en augment. I llavors, altre cop ens sentim culpables, de no estar fent prou cas al nadó que s’està gestant dins nostre. Potser de no haver-nos-hi vinculat tant com amb el primer. De no tenir un embaràs tan plàcid com quan vam tenir l’altre, que estàvem tant contentes i felices… Doblement culpables.

Em pregunto com és que aquest sentiment tan marcat en les mares, no ho és tant en els pares. I confesso que en aquest aspecte, els envejo. Envejo la seva practicitat, i la seva capacitat de no fer-se tantes preguntes, sobretot de coses que ja no es poden canviar. Un dia, un pare em va dir una cosa que em va quedar gravada per sempre: “Jo, amb el meu fill, intento fer-ho cada dia el millor possible, però sóc conscient que segur que en algunes coses, m’equivoco. Per això, arribat el dia, quan sigui gran, si mai té algun trauma, em comprometo a pagar-li la teràpia perquè el resolgui. Més… ja no puc fer”.

Tant la culpa com la por són males companyes… també de la criança. Però malgrat saber-ho, ho sento, però jo no he aconseguit desampallagar-me’n. Si algú ho ha aconseguit i té la recepta màgica, que no dubti a trucar-me.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats